La ciutat egípcia de Sharm el-Sheij acull des d’aquest diumenge la 27a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic, distingida per les sigles COP 27. Novament, els principals actors de l’ordre mundial estaran interpel·lats a fer d’aquesta cimera pel clima una eina útil per a enfrontar-se al desafiament global de l’emergència climàtica. Aquestes reunions de primer nivell se celebren des del 1995 amb l’objectiu d’aturar l’escalfament global, i hi participen els principals líders polítics mundials dels països que van subscriure l’Acord de París i el Protocol de Kioto, a més d’instituts de recerca i d’altres entitats relacionades.
Enguany, l’objectiu és, fonamentalment, refermar i reforçar el compromís per garantir el finançament de la transició ecològica a través de la descarbonització, tenint en compte també les necessitats dels països més empobrits perquè no esdevinguen víctimes d’aquesta dinàmica mundial. La justícia climàtica consistirà, en aquest sentit, a fer possible que aquests països puguen assumir el cost que implica la reducció de les emissions i que puguen fer front als impactes ambientals. Un objectiu que ara per ara està ben lluny d’acomplir-se, atès que els països signants d’aquests acords mai no han executat els seus compromisos en la seua totalitat.
Prova d’això és el fet que no es donen les condicions, encara, perquè l’escalfament global mundial se situe en un màxim d’1,5ºC. La COP 27 ha de servir perquè aquests compromisos siguen adquirits i perquè els objectius siguen perseguits i, en conseqüència, complerts. Greta Thunberg, que es va convertir en una personalitat referent a nivell mundial amb el seu posicionament contra el canvi climàtic, deu el seu efecte sobretot a les crítiques sinceres i punxants que ha fet als distints governs, als quals va acusar d’organitzar cimeres per, senzillament, dir “bla, bla, bla” sobre el clima, tal com ella mateixa va denunciar en una cimera. Cal que aquesta COP 27 no siga un nou “bla, bla, bla”, sinó que siga capaç d’assolir objectius malgrat les dificultats econòmiques que travessa el món actualment.
Entre altres coses, perquè les complicacions derivades de la pandèmia i la situació generada arran la invasió russa contra Ucraïna, amb la crisi enorme del subministrament d’energia i d’aliments, han provocat una inflació ben accentuada en temps rècord i un escenari d’inseguretat energètica que es pot traduir en pressions per prioritzar l’ús dels combustibles fòssils tradicionals per fer front a l’actual situació. En canvi, les crisis també representen oportunitats, i l’accés a energies netes es pot estimular ara més que mai per a accelerar l’anhelada transició ecològica. De fet, per accelerar aquesta transició i assolir les zero emissions netes el 2050 és necessari duplicar inversions en energies netes.
Hi ha també cert marge per a l’optimisme. Adair Turner, ex-assessor del govern britànic en matèria de canvi climàtic i participant en aquesta COP 27, ha assenyalat l’elecció de Lula da Silva al Brasil com un element esperançador pel que fa al fet d’impedir la desforestació de l’Amazones, una possibilitat més que factible havent derrotat a les urnes el negacionisme climàtic difós i practicat per Jair Bolsonaro –i per Donald Trump, apartat de la presidència dels EUA fa ara dos anys. El triomf generalitzat de les esquerres a l’Amèrica Llatina es pot traduir –s’ha de traduir– en polítiques favorables a la consecució dels objectius climàtics, i el paper referencial d’Europa ha de servir com a guia en aquest sentit.
Però les COP, edició rere edició, han sigut el preludi d’una nova decepció en matèria climàtica. I és per això que en un context com l’actual, amb una societat més conscienciada que mai amb el compliment d’aquests compromisos, aquesta exigència haurà de ser ferma i definitiva perquè la cimera no siga el “bla, bla, bla” de sempre, tan encertadament denunciat per Thunberg i per qualsevol observador mínimament exigent.
