L’anomenada sociovergència permetia que els dos partits hegemònics als país, CiU i PSC, tot i competir electoralment, teixissin complicitats i coincidències per mantenir l’statu quo. Es basava en determinades afinitats ideològiques, per exemple, en el camp de la Sanitat. Potser per això, Marina Geli, exconsellera socialista de Salut, és avui militant de Junts.
Xavier Trias va presentar fa poc una conferència de l’alcalde socialista de Cornellà, Antonio Balmón, i el va omplir de lloances. Comparteixen un desig: fer fora de l’alcaldia de Barcelona Ada Colau, aquella intrusa que ha trencat l’ordre establert que preveia la perpètua alternança entre socialistes i convergents.
Des del 2019, PSC i Junts governen la Diputació de Barcelona, la tercera institució del país. Els que es presentaven a les eleccions explicant la necessitat que Barcelona tingués un govern independentista van signar un pacte a la Diputació amb qui anomenen “PSC del 155”.
La Diputació aporta oxigen als dos partits. Junts, amb 7 diputats, dirigeix importants àrees de govern. Això li atorga capacitat d’entrada als municipis, a més d’un lloc on poder situar els damnificats pels darrers esdeveniments polítics. En això no hi ha diferències entre els dos sectors que estan destrossant el partit: Borràs ha volgut ubicar-hi a qui fou el seu cap de gabinet al Parlament. A canvi, Junts ha mirat cap a una altra banda mentre la presidenta Núria Marín ha estat investigada en una causa que finalment ha estat arxivada, tot i que la gestió d’Esports de l’Ajuntament de l’Hospitalet, on és alcaldessa, no sembli gaire exemplar.
El PSC (16 diputats) aconseguia amb el pacte, a més del poder que se’n deriva, afeblir dos competidors electorals: deixava ERC (16 diputats) sense la presidència i mantenia els Comuns (5 diputats) a l’oposició.
Davant un pressupost de més de mil milions d’euros, Junts no pot afirmar que la Diputació està al marge de la política. En el fons, pensen que, com que la independència no arribarà en molt de temps, és millor esperar-la ben abrigats.
Al món local, el PSC aprofita la possibilitat de pactar cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap el sobiranisme o cap a l’espanyolisme més tronat .Tot i el procés, en trobem molts exemples: el PSC governant a Molins de Rei amb Junts, i, a l’altra banda del Llobregat, a Sant Andreu de la Barca amb Ciutadans. I a Premià de Dalt coincidint en contractar Desokupa.
Les eleccions municipals seran acarnissades. La batalla de Barcelona, tots contra Colau, va començar el 2015. Però la pugna per la Diputació, sovint amagada, serà objecte de molta atenció mediàtica. Potser quan ERC ha triat Gabriel Rufián com a candidat a Santa Coloma de Gramenet, i quan els Comuns han escollit Joan Mena a Sabadell, a més d’aspirar a l’alcaldia de les seves localitats, han pensat també en la repercussió que tindran aquests vots afegits per enfortir les seves respectives posicions a la Diputació.
Les diputacions, segons defensava el catalanisme, havien de desaparèixer amb la recuperació de la Generalitat. Les Lleis d’Organització Territorial del 1987 establien que tres mesos després de constituïts els Consells Comarcals es presentaria una proposta per portar al Congrés de Diputats per tal de convertir Catalunya en província única, la fórmula legal d’eliminar aquesta administració. CIU mai no va voler presentar la proposta. Havia descobert que era més rendible governar les diputacions. Les sigles canvien però hi ha coses que no s’obliden.
