La sedició i altres estafes jurídiques

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests dies s’ha estat discutint, amb més intensitat que mai, la renovació del Consell General del Poder Judicial, pendent des de fa ja quatre anys. Segons havia transcendit, el PSOE i el PP estaven més a prop que mai de tancar un acord, però com calia esperar el pacte ha saltat pels aires després que el PP haja posat una excusa ben recurrent. Tal com sol passar, havien tornat a entrar els condicionants de sempre a l’hora de debatre els termes amb els quals es pactava l’esmentada renovació.

Els condicionants de sempre estan relacionats amb la situació catalana. Hi ha qui fa burla dient que el procés ja està mort i enterrat, i sobta que els mateixos que defensen aquest argument es preocupen tant per l’esdevenir polític de Catalunya, utilitzant la justícia per a condicionar-lo i per a atemorir aquells que tinguen la més mínima intenció de treballar per la independència. En aquest context s’ha tornat a exhibir tota una parafernàlia preelectoral relacionada, també, amb l’argumentari contra l’independentisme català. Perquè Alberto Núñez-Feijóo, el líder pretesament moderat del PP, ja ha assegurat que si guanya les eleccions endurirà el delicte de sedició, que comportaria més càstigs per als condemnats. Al Feijóo li té igual que tot Europa discutisca aquest delicte i que els exiliats catalans no hagen sigut extradits, entre altres raons, perquè la sedició no existeix en molts dels països pels quals han passat, o com a mínim no existeix de la manera ambigua tramposa en la qual la sedició està tipificada a l’Estat espanyol.

Però per acabar-ho d’adobar, Feijóo va fer un comentari encara més aclaridor, i és que també va assegurar que tipificaria com a delicte la celebració d’un referèndum il·legal. El mateix líder del PP, sense despentinar-se, va reconèixer sense cap vergonya que un referèndum il·legal no és delicte segons la legislació espanyola. I aleshores, no cal ni preguntar-se per què hi va haver una desena de persones condemnades a un total de cent anys de presó, per què hi ha exiliats que no poden tornar a l’Estat espanyol si no van cometre cap delicte i, en definitiva, per què hi ha tants i tants milers d’encausats, encara, cinc anys després dels fets.

En un estat plenament democràtic no caldria demanar l’amnistia per acabar amb les causes judicials, tal com s’està demanant des de Catalunya. En un estat plenament democràtic mai no s’hauria arribat al nivell de tensió a què es va arribar a la tardor del 2017. Els problemes s’haurien resolt amb diàleg, s’hauria explorat la solució més satisfactòria possible per a les dues parts i mai no hauria calgut fer un referèndum sense el reconeixement de l’Estat espanyol. Però en un estat com aquest s’apliquen delictes no tipificats al codi penal, es condemnen persones amb aquest pretext i la situació política es contamina d’una manera que, fins i tot els debats sobre institucions tan elementals com la del poder judicial, van estrictament lligades a la qüestió catalana.

Malauradament, el futur polític no convida a l’optimisme. La dreta i l’extrema dreta podrien accedir al poder després de les pròximes eleccions estatals, fet que perjudicaria encara més les llibertats polítiques. Mentrestant, l’Estat ha deixat ben clar que no pensa actuar contra vulneracions de drets ben evidents com la de l’espionatge irregular a través del Pegasus, o com les actuacions directes de la monarquia espanyola a l’hora d’accentuar encara més el conflicte. I la dreta no només està contenta amb aquesta realitat, sinó que pretén aïllar l’Estat espanyol, encara més, del dret europeu amb la vigència d’un delicte que la majoria d’estats no contemplen o que el condicionen a l’existència de la violència. Una violència que l’1 d’octubre va ser exercida només per una de les parts. I no va ser, precisament, la part condemnada per la justícia espanyola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps