Dijous, el Govern balear va anunciar que les restes d’Aurora Picornell (1912-1937) havien sigut trobades a la fossa comuna del cementeri de Son Coletes, a Manacor. Picornell, costurera de professió, dirigent del Partit Comunista a Mallorca, feminista pionera i implicada en totes les tasques possibles de solidaritat en temps difícil –era membre del Socors Roig Internacional–, ha transcendit com la gran cara visible de les Roges del Molinar, les cinc dones residents en aquest barri de Palma que van ser assassinades el 5 de gener de 1937 pel règim franquista. Picornell, en aquell moment, tenia 24 anys i estava embarassada.
Totes aquestes víctimes van ser torturades abans de ser assassinades, tal com la mateixa Picornell va poder deixar escrit, i es van convertir en un dels grans símbols de la repressió franquista. Picornell, en concret, va ser detinguda pocs dies després que les tropes franquistes ocuparen Mallorca a les ordres del militar italià feixista Arconovaldo Bonaccorsi, conegut com el comte Rossi, qui va protagonitzar una repressió sagnant, amb afusellaments i violacions incloses. Tot i així, Rossi va ser proclamat fill adoptiu de municipis com ara Son Servera i Alcúdia, distinció retirada una vegada es va aprovar la Llei de Memòria Històrica.
Aquesta llei, malgrat les seues mancances derivades de la seua feblesa, va permetre acabar amb els homenatges que moltes ciutats van retre als torturadors durant la dictadura i que, una vegada reiniciat el període democràtic després de la Transició, una bona part de la dreta espanyola –l’absoluta majoria, de fet, i fins i tot es podria dir que tota– va rebutjar emparant-se en la “necessitat d’oblidar” i de “girar full”. El que amagaven, i el que volen continuar amagant –el PP ja ha avisat que si torna a governar derogarà la llei actual de Memòria Històrica–, són les barbaritats que els seus avantpassats polítics, i en molts casos fins i tot també familiars, van cometre en temps de dictadura. Barbaritats que van ser imprescindibles perquè mantingueren el poder per la força.
La història d’Aurora Picornell, com també la de les seues companyes Antònia Pascual, Catalina Flaquer, Maria Pascual i Belarmina González, és només un capítol de la història d’un país vençut i que ha trobat tota mena d’impediments per a reivindicar la seua obra política, social i democràtica. L’obra política posterior no ha contribuït en aquest sentit, atès que la recent llei de memòria històrica no va derogar la llei d’amnistia del 1977, cosa que hauria permès portar a judici els crims franquistes, tal com es va impedir durant la Transició. Aquest impediment perpetuat explica, tristament, moltes coses de l’actualitat.
Com les Roges del Molinar hi va haver molta altra gent assassinada durant la guerra, durant la dictadura i fins i tot durant dècades posteriors. Hi hagué també Carme Claramunt a Badalona, Elisa Cardona a Tarragona, el rector Joan Peset i l’editor Vicent Miquel Carceller a València o altres assassinats posteriors, com el de Salvador Puig Antich a Barcelona o el de Miquel Grau a Alacant, aquest últim després de la mort del dictador. Són casos que, com el d’Aurora Picornell, han guanyat transcendència pel que van significar les víctimes, però són només alguns exemples de la barbàrie que va viure el país i de la que encara es viu quan hi ha qui no només no es desmarca d’aquests fets, sinó que fins i tot els reivindica. L’extrema dreta, ben consolidada i visible a l’Estat espanyol i arreu del món, és l’exemple que aquests fets, tot i que es van produir fa més de vuitanta anys, no són tan llunyans. Bé ho deia un cantant en un acte de Vox a Madrid: “vamos a volver al 36”. Mentre aquestes proclames queden impunes, d’altres, com les de Pablo Hasél o Valtònyc, acaben amb penes de presó i amb exili gràcies a una justícia que l’Estat espanyol no va voler democratitzar després de la dictadura. Fets com aquests demostren la pervivència del passat i la desgràcia del present.
