Des que el neofeixisme va guanyar les eleccions a Itàlia de manera previsible –així ho vaticinaven les enquestes– amb la victòria de Giorgia Meloni, i tot i que la coalició de Govern serà possible gràcies a la suma dels diputats de Matteo Salvini i dels de Silvio Berlusconi –històric aliat del Partit Popular europeu, recordem-ho–, una part no poc important dels mitjans de comunicació s’han dedicat a menystenir i a banalitzar les conseqüències d’aquest desenllaç. D’una banda, s’ha repetit de manera continuada que Meloni no tindrà capacitat per a trencar Europa, que hi ha elements estructurals que no poden caure amb un simple canvi de Govern a Itàlia i que a més, aquest país, depèn i molt de les ajudes que hauran d’arribar des de les institucions europees per fer front al repte econòmic que s’imposarà a tot el món, derivat de les conseqüències de la invasió russa contra Ucraïna i dels efectes que encara perduren de la pandèmia del coronavirus. Per acabar-ho d’adobar, hi ha qui celebra que Meloni abaixara el seu to durant la campanya electoral, desmarcant-se de les consignes que ha defensat tradicionalment –discursos homòfobs, racistes, antieuropeus, feixistes, etc.– com sí aquest gir fora més sincer que estratègic.
Evidentment, tot aquell que vol governar i necessita el suport d’altres actors tendeix a mostrar-se empàtic i pragmàtic. Però això no anul·la la seua voluntat política, i la de Meloni està ben clar quina és. Ho deixa clar el seu historial, com també el seu partit i les seues tendències. I prova d’això és que, a la mínima oportunitat, Fratelli d’Italia, el partit ultradretà guanyador de les eleccions, ha nomenat president del Senat un seguidor de Benito Mussolini que mai no s’ha amagat, ni abans ni ara, de fer la salutació feixista. Fins i tot en seu parlamentària. No debades, Ignazio La Russa ha sigut diputat del Moviment Social Italià, emmirallat en el dictador feixista que va lluitar amb Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Mussolini inspira, i molt, la ideologia del nou president del Senat italià, qui es declara “hereu del Duce”.
D’altra banda, el partit de Matteo Salvini ha proposat el seu propi candidat per a presidir la cambra italiana dels diputats. Es tracta de Lorenzo Fontana, qui ja va ser ministre d’Afers Exteriors entre 2018 i 2019 i qui va demanar derogar la coneguda com a Llei Mancino, que permet l’enjudiciament de persones que practiquen la discriminació racial, ètnica i religiosa, que poden ser acusats de delictes d’odi gràcies a aquesta normativa. Si es mira el currículum polític de Fontana s’entén perquè vol acabar amb una llei com aquesta, ja que ell mateix ha contribuït a organitzar l’anomenat Congrés Mundial de les Famílies a Verona, ciutat de què va ser alcalde, un esdeveniment declaradament homòfob, antiavortista i antifeminista.
Tornant a Ignazio La Russa, i per fer-ho tot encara més dramàtic, l’encarregada d’atorgar-li el càrrec com a president del Senat era la representant de la Mesa d’Edat, Liliana Segre, nascuda a Milà el 1930 en una família d’origen jueu i deportada al camp de concentració d’Auschwitz, on finalment va sobreviure. Segre, que amb 92 anys ha hagut de veure com hi ha qui vol repetir la història que ella mateixa va patir, no va deixar d’alertar del que significava aquest nou període polític. En la lectura del nomenament, admetia sentir “vertigen” recordant com ella mateixa es va veure obligada a marxar de casa pel simple fet de ser jueva. Segre també recordava que a finals d’octubre es compliran cent anys de la Marxa de Roma, a través de la qual el feixisme italià va prendre el poder. Avui, els seus hereus recuperen el poder sense renunciar a aquest passat. Ans al contrari: se n’identifiquen sense dissimular. Davant aquest escenari, qui pense que el que està passant a Itàlia no representa cap perill, o bé s’equivoca o bé ho banalitza intencionadament.
