Xavier Trias és millor candidat que la seva predecessora. Artadi, amb la seva oportuna renúncia, va evitar a Junts una desfeta. Amb Trias han reviscolat, encara que l'exconseller de Pujol no tornarà a ser alcalde. Però si més no aixeca les expectatives. I reviscola l'ànim d'un partit que afronta les municipals amb la necessitat de no seguir reculant.
Ja és curiós que sigui algú que no només no renega de Convergència, sinó que la reivindica joiós qui hagi de sortir al rescat de Junts a la capital de Catalunya. O potser no és pas curiós sinó un reconeixement implícit que els candidats de retòrica abrandada tenen un sostre electoral tan limitat com la impostura dels seus plantejaments.
L’ufanós convergent Trias és el salvavides al qual s’aferren del primer a l’últim. Si algú podia evitar el desastre és precisament ell, encara que sigui a costa de revifar Colau. Trias és, a més, un senyor simpàtic i educat que va patir una gravíssima difamació.
En tot cas és xocant que ara que Carles Campuzano torna a primera línia, com a conseller del Govern Aragonès, el sector no surrender que es llença en mans de Trias hagi blasmat fins a quedar sadollats el retorn d’en Campu, retraient-li el seu bagatge històric a CDC com si això el convertís en un pària. Campu és tan convergent com Trias. Si més no per trajectòria, encara que en Trias li tregui vint anys al Campu. I en Trias, com en Campu, és tan convergent com en Turull. Només que aquest darrer practica una insòlita amnèsia. Només comprensible en clau no surrender. Per evitar no sulfurar els sectors més passats de voltes de la formació de Puigdemont que sembla que, tot sigui dit de pas, li tenen la mida presa. Un altre convergent pura raça és Puigdemont, per molt que faci l’exercici pirotècnic d’enterrar el seu passat, el mateix que Trias reivindica amb orgull i que pot servir per evitar el naufragi de Junts a Barcelona.
Aragonès, amb Rovira i Junqueras, demostra caràcter amb el caixa o faixa que va oferir a Junts i la fugida endavant d’aquests –que atura de moment l’escissió pregonada pels Cuevillas i companyia– deixa el Govern amb una exigua minoria parlamentària. Però demostra una inequívoca astúcia quan fitxa Campu pel Govern. I una notable intel·ligència estratègica. Campu, històric de l'ala socialdemòcrata de CDC, es farà càrrec de la Conselleria de Drets Socials amb un innegable bagatge i experiència en aquest àmbit.
Al Govern d’Aragonès també hi haurà dos noms que dibuixen allò que Junqueras ve defensant tossudament. Per una banda, la incorporació de Quim Nadal –excandidat del PSC a la Generalitat–, encara que aquest ja havia deixat caure que votava ERC. L’altra cara destacada és Gemma Ubasart, una de les caps visibles de tot el que va infantar el 15-M. El nou Govern incorpora l’esperit del 3 d'Octubre, la Catalunya que defensa un referèndum d’autodeterminació.
Fet i fet, és el que ha fet i predicat Junqueras des que està en política liderant ERC. Sempre ha volgut construir una gran força política que es batés amb el PSC i que li pogués plantar cara als feus metropolitans. A imatge i semblança de l’aposta de l’SNP per disputar els vots al Partit Laborista a Escòcia. Farien bé els Canadells de torn quan es posen l’SNP escocès a la boca de parlar amb un mínim de rigor per evitar fer el ridícul i entabanar a propis i estranys. Li seria útil a Canadell documentar-se i llegir reposadament Independència i progrés, d'en Marc Sanjaume. Precisament perquè l’SNP es va fer gran i hegemònic el dia que va superar el llast del que precisament representa, entre d’altres, el mateix Canadell.
