La primera reacció quan et demanen un vaticini de futur sobre la cultura als Països Catalans és pensar: “Com puc saber jo quins obstacles haurem de superar?, quines fites celebrarem?, quines frustracions no ens quedarà més remei que arrossegar?”. Però, i si el problema no és que el futur sigui impossible d’aventurar sinó tot el contrari? I si el problema és que la resposta brutal que s’imposa és que en el futur tot serà com ha estat en el passat (recent) i en aquest present complicat i meritori, potent però precari d’ara?
El meu vaticini de futur, aplicat a la cultura, però també vàlid per a la sociopolítica, l’economia i l’ecologia dels Països Catalans és que les coses dolentes amenaçaran de ser cada dia una mica pitjors, que les coses bones s’hauran d’esforçar cada dia una mica més per continuar sent bones i que les coses ideals seran lluny, com sempre. Fatalista? Si et demanen un vaticini és de mala educació respondre amb una carta als Reis.
De què parlem quan parlem de coses dolentes? Centrant-nos en el camp cultural, parlem de: 1) un mercat de consumidors ni tan gran ni tan actiu com pertocaria —si mirem els vots dels partits de país, sobretot a Catalunya, però també a les Balears i al País Valencià, hi hauria d’haver més lectors de llibres, diaris i revistes en català, més gent que anés al teatre en català i que escoltés música en català...; 2) un mercat brutalment interferit per la presència d’una cultura i una llengua, les castellanes, que no només aspiren a conviure hegemònicament amb nosaltres sinó que en realitat fan tot el que poden —mediàticament, políticament, econòmicament, demogràficament— per suplantar-nos; 3) uns pressupostos institucionals irrisoris, que a més oscil·len en funció de la conjuntura electoral de torn i que sempre tracten la cultura com un caprici menor, obviant que si com a país i com a identitat col·lectiva encara som avui alguna cosa, és gràcies en part a l’autoafirmació i la continuïtat culturals; i 4) una incapacitat general, provocada meitat per un acomplexament nostre i meitat per una competència i una hostilitat creixents per part de l’Estat espanyol castellanista, per usar la cultura per crear un imaginari compartit que ens reafirmi en el que som i ens cohesioni com a Països Catalans.
També cal parlar de les coses bones, però, perquè n’hi ha, i moltes. En realitat, avui n’hi ha més que mai, tot i que en el passat també n’hi havia. En el món de la música popular contemporània, diguem-ho així, això es veu claríssim: hi havia Antònia Font i ara hi ha Da Souza, hi havia Obrint Pas i ara hi ha Zoo, hi havia Els Pets i Lluís Llach i ara hi ha Manel i Roger Mas (i Els Pets!). També el mercat editorial en català passa per un bon moment. Hi ha unes poques editorials grans que, a pesar de tot, fan bona feina, i hi ha una populosa i activa galàxia d’editorials mitjanes i petites que competeixen, però també es complementen, i que omplen el mercat de llibres de tota mena. A més de llibres originals en català boníssims, notables o interessants d’autors de totes les generacions i estètiques, ara en català es tradueix de tot i molt, i es tradueix bé. És cert que hi ha mancances, però si un Fuster o un Ferrater veiessin el panorama literari català actual alçarien amb eufòria les copes. També el periodisme en català passa per un moment raonablement bo —hi ha premsa, ràdio, digitals, pòdcasts—, tot i que la realitat política és un femer que obliga a servituds, dobles jocs i mentides.
Una altra cosa bona, boníssima, ha estat i és aquesta mateixa revista. Tenint en compte el país que som, les traves que hem hagut de superar, 2.000 números d’EL TEMPS són l’equivalent guerriller de l’edat venerable de la revista Time. Ah, i una altra cosa bona, boníssima, és que la cultura catalana cada vegada és més present i més normal arreu. Un dels fets culturals més importants que han passat al país ha estat l’esclafit de l’humor de La Sotana i d’El Soterrani, que tenen un equivalent valencià en Eugeni Alemany. L’humor intel·ligent, brètol i polític és un signe pletòric de normalitat.
I de l’ideal, què? En realitat res no podrà ser ideal, culturalment, si abans no fem que el català sigui la llengua hegemònica als Països Catalans, i això s’ha de treballar des de la política, la societat i l’economia, no tant des de la cultura. Ara bé, hi ha formes de l’ideal assequibles.
És una anomalia que el periodisme de Barcelona amb sentit de país i fet en català presti més atenció a les novel·les d’un autor barceloní en castellà, als discos en castellà d’un grup del Baix Llobregat o a les propostes teatrals d’una companyia de Madrid que a les obres literàries, musicals, teatrals, etc., en català de les Balears i el País Valencià.
En el pla ideal, un projecte que podria marcar el camí seria una exposició que abordés l’impacte del turisme de masses en les societats valenciana, illenca i catalana. Seria una gran coproducció entre l’IVAM, el MACBA i Es Baluard, i oferiria una mirada no subalterna, feta amb la complicitat d’artistes del país de diverses generacions, sobre un tema que ens defineix. Els vaticinis no poden ser cartes als Reis, però aquest projecte, i tants d’altres, no són desigs il·lusos, sinó plans per assolir la normalitat i la plenitud.
