Atreju és el gran esdeveniment que organitzen cada any des del 1998 les joventuts postfeixistes italianes a Roma. La propera premier d’Itàlia, Giorgia Meloni, va ser la impulsora de les primeres edicions. Atreju va agafar anomenada entre els cadells del nazifeixisme europeu, i l’èxit va fer que acabés sent la festa nacional de Fratelli d’Italia, partit que recull l’herència del feixisme italià. El 2018 el convidat estrella d’Atreju va ser Steve Bannon. Des d’allà, l’exassessor de Donald Trump ara caigut en desgràcia va dir a Meloni: “Seràs elegida, perquè representes la cara racional” de la internacional reaccionària que somiava. “La revolució a Europa començarà a Itàlia; la resta dels països la seguiran”, va pronosticar. Haurà encertat?
L’última edició d’Atreju, el desembre passat, va ser molt concorreguda. Hi participà l’elit política, mediàtica i empresarial del país. Des del president de Confindustria, la patronal dels grans industrials, al director del diari més important, el Corriere della Sera, als principals polítics. L’estrella de l’edició va ser Enrico Letta, el secretari del Partit Demòcrata, que hi va fer una xerrada d’allò més distès, i va ser molt aplaudit.
Què ha passat a Itàlia del 2018 al 2021 perquè l’estrella de la festa del partit postfeixista passés de ser Bannon al líder del centreesquerra, i perquè les elits del país hi desfilessin sense cap pudor? Que l’extrema dreta italiana ha guanyat la batalla per l’hegemonia. Des que Berlusconi va dur els hereus del feixisme al govern el 1994, Itàlia ha viscut un procés imparable de blanqueig a les institucions i als mitjans, on s’ha normalitzat. Amb una esquerra desapareguda i un centreesquerra que ha volgut “desideologitzar-se” perseguint el miratge del centre, fa temps que l’extrema dreta marca l’agenda dels mitjans i de la resta de partits.
Meloni va repetir durant tota la campanya que el seu objectiu és “posar fi a l’hegemonia cultural i social de l’esquerra”. “Que ja no hàgiu de dissimular i fer veure que penseu el que no penseu, perquè, si no, us expulsarien de la feina!”, va dir davant d’un públic amb creus celtes tatuades i alguna samarreta de les SS nazis. La nit que va guanyar, va dedicar la victòria als camerati que s’haurien merescut viure aquell moment en què se’ls restablia l’honor, se’ls feia justícia. La culminació en directe del procés de normalització del feixisme.
L’extrema dreta arreu del món —de Trump a Bolsonaro, de Salvini i Meloni a Abascal i Orbán— està combatent la mateixa batalla, la de l’hegemonia. Segueixen una estratègia ben estudiada que té el seu origen en la Nouvelle Droite francesa dels setanta. Després del Maig del 68, una colla d’intel·lectuals francesos capitanejats per Alain de Benoist van adonar-se que les idees d’esquerres eren molt més atractives per als joves que les de dretes i van decidir revertir la situació. Van estudiar bé el rival i van manllevar eines com el concepte d’hegemonia cultural de Gramsci.
Les victòries d’avui són els fruits dels qui van comprendre que, per poder arribar un dia a ser votats, primer els calia penetrar en totes les capes de la societat. L’objectiu? Moure el sentit comú cap a la mà dreta, trencar el consens d’allò socialment acceptat. I això van fer. Fins fa poc hauria estat impensable que, com passa ara, entre el jovent ser progre sonés carca i ser fatxa tingués l’encant de la rebel·lia. Ho han aconseguit, per exemple, fent penetrar a xarxes i mitjans discursos com “vivim en una dictadura del políticament correcte”. L’excusa per disfressar el racisme, el masclisme i l’homofòbia de tota la vida de transgressió o “llibertat”.
La teoria del gran reemplaçament, teoria racista que inspira el terrorisme d’ultradreta arreu del món, fins als noranta no sortia de la marginalitat dels ambients neonazis. Avui la defensen amb naturalitat Meloni i Salvini, Trump, Orbán…Vox just comença a copiar aquests discursos.
Meloni diu que confia que la seva victòria facilitarà el camí d’Abascal cap a la Moncloa. El que hauria de fer Vox per seguir els passos de Fratelli d’Italia és pactar amb el PP i, un cop normalitzada la seva presència a les institucions, devorar-lo i ser la força hegemònica de la dreta. Tot pacte amb l’extrema dreta és sempre propaganda a favor de l’extrema dreta. Sens dubte, a l’Estat espanyol la batalla de l’emblanquiment, l’extrema dreta ja fa temps que la té guanyada en l’espai mediàtic.
El cas de Suècia és també molt rellevant. Allà la dreta s’havia sempre mantingut ferma en un cordó sanitari per aïllar l’extrema dreta. Quan l’ha aixecat, els Demòcrates de Suècia, que pretenen tapar un origen lligat al neonazisme amb una floreta de logo, han sigut la segona força més votada. Com a Itàlia, marquen l’agenda: la campanya va girar al voltant dels seus temes preferits, i la resta de partits, a remolc.
La força d’una formació fundada per neonazis al bressol de la socialdemocràcia, i la victòria dels hereus del Partit Feixista en el país que va penjar Mussolini cap per avall són exemples aterridors de com l’extrema dreta està guanyant la batalla. La banalització ha vençut la memòria. Tant de bo quan en un futur ens preguntaran què fèiem mentre es normalitzaven les ideologies que al segle XX, per consens social, s’havien considerat el mal absolut, la resposta no ens faci avergonyir.
La banalització
ha vençut la memòria.
Tant de bo quan en un
futur ens preguntaran
què fèiem, la resposta
no faci avergonyir
