Els millennials ens hem fet majors i cada vegada més estem assumint llocs de responsabilitat. Com totes les generacions, els millennials tenen moltes coses en comú, però al nostre país compartim un element important més: som els primers que vam rebre una educació en la llengua pròpia del país amb una certa normalitat i que vam tenir accés a mitjans de comunicació en català. Això és especialment important al País Valencià, on els de la generació de la “línia en valencià” hem pogut créixer en valencià. Són molts els xiquets que no tenien el català com a llengua familiar que van aprendre la llengua amb Bola de Drac, el Babalà i el Club Super3. Tot això va ser possible gràcies a la lluita de molts col·lectius polítics, cívics i de mestres de generacions anteriors per aconseguir una autonomia (política i) educativa i uns certs drets lingüístics.
El món actual i el que vindrà ja no tenen res a veure amb aquest passat idealitzat. Ara vivim també en un món paral·lel, virtual, on (gairebé) l’única llengua de comunicació és el castellà. Un infant de Sevilla o un de Vila-real tenen accés a un mateix món (gairebé) monolingüe: “viuen” en el mateix món. Ara tenim una immersió lingüística que en lloc de complir quaranta anys acompanyada de reflexions i anàlisis serioses és esmenada pels tribunals espanyols –com si hagués estat un sistema il·legal tot aquest temps. Ara ja no tenim una “línia en valencià”, perquè vam voler avançar cap a un plurilingüisme real en un estat que no tolera enfortir les llengües pròpies no castellanes i, per això, la llei valenciana va ser corregida pel poder judicial. I tot això amb uns polítics locals que massa sovint es mostren cofois amb les lleis que han sorgit de la neteja que han aplicat els tribunals.
“Barcelona té molt poder”, cantava Peret. Tenim molt poder, els ciutadans. La pregunta que em faig és si l’exercim. A Barcelona, Alacant o Palma. Cada vegada som més minoria els usuaris de la llengua catalana a les nostres ciutats. Però, tot i això, tenim molt poder i l’hem d’exercir. Quan els polítics que han guanyat eleccions amb un programa electoral favorable a l’ús del català desisteixen de la seua funció, la societat civil els llig la cartilla? Quan l’Administració no garanteix els nostres drets, per exemple, en l’àmbit sanitari i no ens atenen en català, reclamem que hi tenim dret? Quan a la universitat sempre hi ha algú que es preocupa per si algú altre potser se li escapa algun matís si rep una classe en català i tots es passen al castellà, hi ha algú que es posa fort, o claudiquem? O ens passem al castellà quan veiem cares que provenen d’altres regions del món? Els ciutadans tenim molt poder i el futur del català depèn que l’exercim. I som un petit exèrcit els que l’exercim. “Jo el que vull vendre és la victòria cara, que morir és no viure lluitant”, canta Zoo.
Els governs tenen més poder que un petit exèrcit, però. I el futur del català també depèn de les polítiques que s’implementen. El català —com totes les llengües— només sobreviurà si és útil, si té espais en què és necessari. I per això serà clau en el futur immediat que desenvolupem els nostres drets lingüístics. Que en parlem, que els difonguem, que els reclamem i que se’ns garantisquen. Més enllà de l’escola, cal garantir polítiques lingüístiques que normalitzen el català a les escoles esportives, a les activitats extraacadèmiques, a la sanitat pública, al cinema, als videojocs, als jutjats, a les empreses, a la restauració. Moltes voltes sols es tracta de fer complir la llei.
I als mitjans de comunicació. Tenim televisions en català, però els governs autonòmics han renunciat de facto a la reciprocitat. Governs aliens a la dreta espanyola. Encara no tenim una aplicació al mòbil amb continguts audiovisuals en català amb programes d’À Punt, TV3 i IB3. No tenim un canal en català juvenil ni infantil potent que traspasse les —sovint rígides— fronteres autonòmiques. I no tenim els mateixos drets que els castellanoparlants quan obrim Netflix, perquè les lleis espanyoles pactades amb partits dels nostres països no ho exigeixen. I tot i l’esforç de molts creadors de continguts a les xarxes socials, no tenim una política lingüística que els impulse prou.
El català del futur també dependrà de les nostres ideologies. Gràcies al treball dels sociolingüistes, cada vegada coneixem millor la realitat sociolingüística i les actituds lingüístiques dels parlants. La lluita contra els prejudicis també ha d’estar al centre del debat. I, en aquest sentit, a mi em sembla que no guanyem res parlant de catalanoparlants. A casa cadascú parla el que parla, però el dret a viure en català és de tots. El català és patrimoni dels que l’hem rebut de la família, dels que la família els el va deixar de transmetre i és també dels que venen de fora i se’l fan seu. Són molts, els neoparlants. Són el present i el futur. Cadascú té la seua història lingüística, però els drets lingüístics són de tots els ciutadans.
Els millennials hem de participar de les polítiques del futur. I cal que escoltem els sociolingüistes, identifiquem els. nostres propis prejudicis, hi reflexionem i, finament, integrem aquests resultats en les polítiques públiques, el món educatiu o la societat civil. Està a les nostres mans recordar les lluites del passat per a pensar en el futur. Ara ens toca pensar en quina societat volem que es crien els infants que naixen a la dècada dels vint del segle XXI. •
