Hauria costat trobar una commemoració més a l’alçada de la gestió política de l’1-O i de tot el que van fer i van deixar de fer els partits independentistes ara fa cinc anys. Sembla que almenys en això, cinc anys després, sí que s’han posat d’acord. No hi podia haver un record més fidedigne. L’octubre del 2017 el van protagonitzar els gestos de cara a la galeria i de xutar la pilota endavant. Va ser un arrenca-i-frena sincopat en què ningú volia ser el primer a saltar del carro, a desfer les expectatives sobre el referèndum i sobre el procés sobiranista: ningú volia quedar com el menys independentista ni ser el primer a punxar el globus. Per això, i per un context evidentment molt complex (els tons de grisos tan bandejats) van imperar els gestos de cara a la galeria. Gestos buits, ho hem vist després, amb ajornaments en la presa de decisions i un posar la pressió al soci del costat.
Ara, amb la crisi sagnant del govern d’Aragonès, ningú vol quedar com el culpable de trencar el govern. La culpa és de l’altre i ningú la vol. Han entrat en una competició a tot gas i sobre l’arena pública per qui se sent més agreujat, per qui està més perplex. Tots diuen que tenen al cap l’hivern cru que s’acosta i les fuetades que patirà la població però, en canvi, tots perpetuen l’espectacle dels greuges i els contragreuges. Volen omplir les tertúlies dels mitjans de sang i fetge i alhora fer veure que tenen algun interès a solucionar la crisi. Qui els pot creure, ara ja?
Mentre dijous la classe política dirigent matinava per escampar fel a ràdios i teles, hi havia ciutadans que es llevaven més d’hora per anar a treballar amb la idea de sortejar la cursa d’obstacles de Rodalies; n’hi havia que comprovaven que l’oli i el pa s’havien apujat encara una mica més, o tornaven a trucar per demanar llenya per l’hivern, que no hi ha manera que els n’hi portin; o calculaven quan se’ls apujaria la hipoteca a partir de la revisió d’Euríbor que els toca en dos mesos, o feien dues facturetes que, sumades, els servirien tot just per pagar la quota d’autònoms. Mentrestant, la classe política dirigent parlava de traïdoria, expulsió i perplexitat.
Fins i tot els mitjans s’han deixat endur per la mateixa sensació de voràgine de fa cinc anys, en què semblava que en cada connexió en directe hi havia d’haver un gir de guió, un fet memorable, el tomb definitiu... I han tornat a desplegar el mateix fragor, amb uns quants mateixos tertulians de carnet que vesteixen d’anàlisi l’últim xiuxiueig que reben del Partit. Ara l’únic memorable ha acabat sent la compareixença d’uns mariatxis davant la seu de Junts. Fins aquí ha arribat la broma pesada del no-debat públic. Ara, com fa cinc anys, és una qüestió de malfiances i de manca de cultura, no només política.
Escric aquest article quan la crisi no s’ha resolt perquè, després d’una nova dilació, com volent posar un epitafi ben gros a totes les dilacions processistes anteriors, ens han convençut que tant és: es trenqui o no formalment, aquesta mal venuda unitat ja fa anys que fa aigües. D’abans de l’1-O. Tot depèn, una vegada més, dels números: del calendari -eleccions municipals l’any que ve i les oficines de col·locació que en pengen- i dels càrrecs. És que és imprescindible que amb cada nou govern s’activi la maquinària sencera dels sous de confiança? Quina ironia, quan han detonat les malfiances.
La distància entre les classes polítiques dirigents i la ciutadania és un oceà. Un oceà embravit. Vaig detectar que des d’aquí ens miràvem amb certa superioritat moral la Itàlia de Meloni, que poc que duren els governs a Itàlia, “no passaran” i altres eslògans de saló... Ara i aquí, l’enorme distància entre els partits i la ciutadania és adob pel populisme, de moltes menes. Però el populisme s’alimenta i s’enfita d’un tic que és l’ou de la serp i que després ell mateix engrandirà: pregonar una cosa per fer-ne una altra.
