València, cap i casal del País Valencià. Matí de dissabte, al voltant de quarts d’una, amb la calor d’un estiu que es resisteix a morir del tot. Una gentada s’arraïma davant d’un escenari al bell mig de la plaça de la Reina, un espai amb la cara acabada de rentar que s’ha convertit en el darrer objectiu de la dreta valenciana que, set anys després, encara no ha paït estar a l’oposició. Que si excés de ciment, que si manca d’ombra, que si solana i arbres esquifits... No sembla, però, que la munió compre l’enèsim argumentari babau de la dreta nostrada. En un racó, tot just davant de la cruïlla entre Sant Vicent i Santa Caterina, una xicona jove —vint-i-escaig, potser?— i quatre o cinc senyors que ja pentinen cabells blancs, arrepleguen signatures sobre una taula plegable més pròpia d’una costellada de xalet a Nàquera. Un dels homes, cofoi, fot pipades a un puro pudent, a cavall entre un caliquenyo pansit i un Montecristo dels més econòmics. Sobre els seus caps, en una pancarta blanca amb lletres roges, migpartides per un mapa de color blau fetitxe, hom pot llegir la negació que mai no acaba: “No als Països Catalans”.
El passejant té la temptació d’acostar-s’hi i agrair l’esforç dels prohoms i de la xicona, relíquies autèntiques d’aquella batalla de València que ens deixà ruïnes i cendres per tot arreu. La campanya, impulsada pels sospitosos habituals del blaverisme caduc —Lo Rat Penat, el Casino d’Agricultura, la RACV i l’Ateneu de València—, genera un efecte gairebé contrari al desitjat: mentre la gentada d’estètica homologable al Botànic s’aferra al comboi i el brilli-brilli de la plaça de la Reina sense pensar-hi massa, la pancarta és l’únic element tangible que en parla, dels Països Catalans.
Tenim sort, fins i tot, en la desgràcia. Com més ens encabotem nosaltres mateixos en camuflar-nos, diluir-nos i oblidar què som i a on voldríem —o, almenys, deuríem— anar, sempre hi ha algú que ens ho recorda. Som un país —o països— que es nodreixen de la negació aliena, entre altres coses. Potser per això hem fet bandera d’aquella dita antiga: “Resistir és vèncer”.
Els Països Catalans —la idea, vaja, diguen vostès com vulguen, que no cal encetar ara una nova qüestió de noms— suren cíclicament i, amb especial força, des dels sectors que voldrien aniquilar-los per sempre més. Una altra prova d’aquest fet paradoxal i sociològicament tan digne d’estudi és la web Hispanoablantes.es, impulsada pel grupuscle Hablamos español, que fa uns dies ens regalava un mapa dels territoris “enemics del castellà”. Més enllà de l’argumentari diarreic que els mena a incloure Extremadura, Múrcia, Ceuta o Astúries, on l’asturià no és ni tan sols oficial, com a llocs on l’idioma de Cervantes corre perill, Hablamos español fa una distinció dels territoris més hostils a la llengua castellana amb un codi de colors. El roig —ai, las!— marca les regions més sedicioses i, en incloure el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, doncs ja ho tenim: the fucking same map again. Els Països Catalans, ben visibles per cortesia del supremacisme espanyol.
I més: si fos pel PSPV, Unides Podem i, no cal dir-ho, Compromís, els “països sense nom”, com cantaven els Obrint Pas, no hi apareixerien mai. Un poc a l’estil de la frase “aquells dels qui mai parlem” de la pel·lícula The Village, de M. Night Shyamalan. Cal agrair, però, la voluntat ferma de la dreta de no deixar caure mai la idea: la PNL de María José Català (PP) contra els Països Catalans del passat mes de novembre, els actes conjunts de protesta dels líders de Ciutadans al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears o les dèries habituals dels ultres de Vox, España 2000 i, en general, de la púrria feixistoide, en són prova fefaent.
La pregunta, per tant, és seriosa: si la dreta i l’espanyolisme tenen tan clar que la idea de Països Catalans és la més perillosa, si realment perceben la col·laboració entre les terres de parla catalana com l’únic risc seriós per al règim del 78, si tant de terror provoca en qui ens condemna a l’infrafinançament crònic, la submissió lingüística, la postergació cultural i la minoria d’edat política... per què tenim més pànic nosaltres que no pas ells?
Està la por al què diran, és clar, i el càlcul electoral; també la nomatofòbia a tot allò que sone a català i, fins i tot, les queixes legítimes per la facilitat amb què s’abandona la idea també al nord del Sénia. Excuses, al capdavall, de qui no fa la feina de fer saó i assentar uns fonaments mínims de cara al futur. Afortunadament, però, ens queden PP, Vox, “No als Països Catalans”, Hablamos español i tota la pesca.
Ja ho diu la saviesa popular: “Cadascú sap on li cou”. I l’espanyolisme, ben bé que se n’assabenta i ens ho recorda tothora.
