El proper dissabte es compliran cinc anys de la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017. Aquell esdeveniment, celebrat a Catalunya, va ser possible gràcies a l’empenta conjunta de partits, societat civil i ciutadania en general que, creient en un mateix objectiu, el de decidir el futur del Principat de manera democràtica, van treballar units amb aquesta única intenció. Finalment, com se sap, el full a seguir si el resultat era favorable a la independència de Catalunya no es va poder seguir degut a diversos factors.
En primer lloc, la repressió policial i judicial espanyola va enrarir i violentar un ambient que, per si mateix, ja era de plena excepcionalitat. En segon lloc, determinades indecisions, acompanyades de la desconfiança mútua entre els partits, d’acusacions encreuades i de les constants mirades de reüll van fer que en un moment donat, l’objectiu que havia de seguir l’1 d’octubre s’esvaïra, a poc a poc, fins al punt que la convocatòria d’eleccions prevista finalment es va convertir en una declaració d’independència amb un únic resultat: el d’una repressió ferotge i injustificada.
Catalunya encara viu les conseqüències d’aquelles jornades de la tardor del 2017. L’indult dels presos polítics pot ser anul·lat si així ho considera el tribunal pertinent. Els exiliats continuen fora del seu país sense possibilitat de tornar, malgrat que alguns d’ells són eurodiputats electes i, amb la llei a la mà, compten amb una immunitat que la justícia espanyola no està disposada a respectar. Com tampoc no han respectat les decisions dels tribunals belgues, alemanys, italians i escocesos, que durant cinc anys, i en diverses ocasions, s’han negat a extradir els exiliats catalans, tal com pretenia la justícia espanyola.
Però cinc anys després de l’1 d’octubre, també hi ha altres conseqüències d’aquella jornada que no són les repressives. Des de la tardor del 2017, els partits independentistes no han sabut retrobar-se en la unitat que els va caracteritzar durant aquells dies. Els èxits electorals no han anat acompanyats dels resultats polítics esperats, i les contradiccions, els retrets i les picabaralles constants, també al si del mateix Govern català, han generat desànim i desorientació entre bona part de la població. Mentre tot això ocorre, la repressió continua desfermada contra més de 3.000 represaliats que o bé esperen judici o bé han sigut absoluts després de mesos o anys amb l’ai al cor per les possibles conseqüències judicials que es podien derivar dels seus actes. Actes que, en la gran majoria de casos, no superaven la mera protesta pacífica, però que han estat tergiversats per la justícia espanyola fins convertir-los, pràcticament, en episodis de terrorisme.
En canvi, més enllà de les ferides que encara estan obertes, hi ha altres lliçons que es poden extraure de l’1 d’octubre del 2017. En primer lloc, bona part del món va quedar admirat davant la determinació democràtica dels milions de catalans que van defensar les urnes mentre deixaven en evidència el tarannà antidemocràtic de l’Estat espanyol, que només va saber respondre a colp de porra. D’altra banda, es va evidenciar que qualsevol objectiu és possible si es persegueix amb unitat, amb convicció i amb honradesa. I sobretot, va quedar clar que potser Catalunya no té la suficient força, a hores d’ara, com per a desarmar l’Estat espanyol a ulls d’una Europa que acostuma a mirar cap a una altra banda. Però també es va evidenciar que Catalunya té prou potencial com per generar un problema a l’Estat si aquest no vol escoltar les seues reivindicacions.
L’1 d’octubre, al remat, va ser una demostració de força. Una força que no s’ha perdut i que s’ha de saber canalitzar per a resoldre la situació de l’única manera possible: amb un referèndum reconegut per la comunitat internacional.
