La maniobra del president de la Junta de Andalucía, José Manuel Moreno Bonilla, d'apuntar-se al dúmping fiscal a la madrilenya manera (ço és, suprimir els imposts de successions i de patrimoni, proclamar les bondats de les rebaixes tributàries, i refregar-ho tot pels morros d'una Catalunya que suposadament cus a imposts els seus soferts empresaris) ha causat l'enrenou que es volia i ha aconseguit exactament l'efecte desitjat: ajuntar, en una sola jugada, el populisme descarat d'Ayuso amb les maneres suposadament moderades de Bonilla. Un compendi de les característiques que han convertit la presidenta de Madrid i el president d'Andalusia en els dos prototips de cavall guanyador de les quadres del PP, el dur i l'amable. Si en algun moment se'ls ha percebut o presentat com a contraposats, Feijóo aspira a conciliar-los com a complementaris i harmoniosos. I a mostrar-se ell mateix com el líder que fa aquesta complementarietat no tan sols possible, sinó també eficaç.
A banda d'aquestes qüestions relatives a la manera com el PP articula una presentació d'ell mateix com a alternativa de govern a Espanya, la jugada del dúmping andalús també aconsegueix aprofundir en una batalla que el nacionalisme espanyol ja té guanyada davant de la seva audiència, però en la qual mai és sobrer abundar: l'amargor i la maldat intrínseques de Catalunya i les institucions catalanes, versus l'alegria de viure i ela prodigalitat d'Espanya i tot allò que representa. Catalunya és un lloc com a mínim antipàtic, amb un idioma que no serveix per a res però que s'entesten a imposar, amb uns dirigents que odien Espanya i ensenyen els ciutadans a odiar-la, amb una televisió que adoctrina el personal tant com una escola en què els nens són maltractats si gosen parlar castellà, i amb una fiscalitat absurda per fer pagar als contribuents els deliris nacionalistes dels seus governants (i per omplir-los les butxaques, perquè, a més de totalitaris i excloents, són corruptes fins al moll de l'os.
Una mica caricaturitzat, però no gaire (sovint és encara més grotesc i estrafet), aquest que acabo de descriure és el retrat robot que el nacionalisme espanyol elabora i difon de la Catalunya d'avui. Els serveix, com sempre, d'enemic cohesionador, d'ase dels cops sobre el qual escriure o dir qualsevol barrabassada és no tan sols gratuït, sinó que té garantits els aplaudiments. Recorda una cosa que va respondre Ernst Jünger en una entrevista que li van fer, en ocasió dels seus cent anys. L'entrevistador (ara no recordo qui era) li preguntava per les acusacions d'antisemita que havia rebut al llarg de la vida. “En què es basen?”, demanava Jünger. “En textos seus molt durs contra els jueus i la seva cultura”, li responia l'altre. I Jünger: “Qui no ha escrit alguna cosa contra els jueus en la seva vida?” I adduïa, com a descàrrec, el fet de tenir amics jueus.
Una cosa semblant, a Espanya, fan i faran els demagogs de l'espanyolisme monolític. A més de les coses ja mencionades, es pot dir que el que va fer Moreno Bonilla va ser inaugurar la llarguíssima campanya i/o precampanya electoral en què consistirà la política espanyola al llarg de tot 2023, amb eleccions autonòmiques i municipals al maig i generals al novembre. És del tot previsible que, a mesura que s'acostin les dates dels comicis, aquest anticatalanisme vergonyós, aquest discurs xenòfob (i, com a tal, contrari a la democràcia, i també a la mera decència) es vagi fent cada dia més espès i gruixut, més present. No tornarem a tornar a sentir (ja ho hem sentit abans) que l'ensenyament de la llengua catalana té la culpa del dèficit fiscal i del fracàs escolar, així com de les insaciables peticions “dels catalans” (concepte abstracte contra el qual tots els excessos són admissibles).
