El pròxim cap de setmana se celebraran eleccions a Itàlia, on les enquestes situen la neofeixista Giorgia Meloni com a probable guanyadora d’aquests comicis. Al següent cap de setmana se celebraran eleccions al Brasil, on Jair Bolsonaro opta a la reelecció contra el ressuscitat Lula Da Silva, que opta a recuperar la presidència del país i que resta a l’amenaça d’una reacció militar del seu contrincant en cas que aquest perda les eleccions. En aquest número d’EL TEMPS expliquem, en dos reportatges, com estan les coses en aquests països on la ultradreta plana amb força, a Itàlia per a instal·lar-se al poder i al Brasil per a perpetuar-s’hi. L’extrema dreta també amenaça a Suècia, on el partit Demòcrates Suecs es va convertir en el segon més votat el passat 11 de setembre i té opcions de governar amb el centredreta.
La ultradreta campa per Europa i viu “el seu maig del 1968”, tal com defineix la periodista Alba Sidera, especialitzada en aquest moviment a Itàlia, després d’anys i fins i tot dècades de normalització. Més enllà de la ideologia, la ultradreta arreu d’Europa comparteix unes formes que amb el pas del temps ha anat suavitzant per generar simpaties i confiances entre l’electorat. El seu discurs s’ha anat centrant de manera molt definida en un rebuig constant a la immigració –evidentment, farcit de mentides, de tergiversacions i de prejudicis–, però sobretot, allò que ha catapultat l’extrema dreta, allò que l’ha convertida en una opció normal i normalitzada per als seus votants, ha sigut l’acceptació d’aquest espai per part de les forces tradicionals de centredreta, que han mirat d’emular el seu discurs per no deixar escapar vots i per bastir possibles pactes.
A l’Estat espanyol en tenim exemples ben clars. També a Itàlia, on la neofeixista Meloni va ser una de les polítiques que va créixer a l’ombra de Berlusconi i on Antonio Tajani, l’expresident del Parlament Europeu que va intentar impedir l’accés del president Puigdemont a aquesta cambra botant-se la legalitat, ara assegura que ni Meloni ni Matteo Salvini són d’extrema dreta. A Suècia el centredreta tampoc no ha descartat governar supeditats als ultres. Malgrat tot, per sort, encara queden excepcions com les d’Alemanya o França, on el centredreta ha preferit assimilar-se amb la democràcia i no amb aquells que volen deteriorar o destruir aquest sistema. Malauradament, aquests exemples no han tingut rèplica en altres estats com l’espanyol.
Però no tot està perdut. Precisament, hi ha una Europa conscient que està conjurada per evitar que el fantasma del feixisme torne. En molts països l’electorat ha comprovat com de barroers i de tergiversats són els arguments d’aquests partits, que han obtingut el rebuig de bona part de la ciutadania. A França, el candidat d’esquerres Jean-Luc Mélenchon va donar la sorpresa amb un gran resultat davant la insistència de Marine Le Pen. A l’Estat espanyol Vox es troba, segons les enquestes, amb menor intenció de vot que Unides Podem, quan fa pocs mesos aspirava a fer el sorpasso al PP. A Alemanya el cordó sanitari és eficaç i l’accident electoral de l’AfD n’ha sigut la conseqüència.
Com que sense antifeixisme no hi ha democràcia forta, hi ha una Europa convençuda que només amb aquesta premissa serà capaç de derrotar la ideologia que va posar contra les cordes el continent durant la primera meitat del segle XX, amb resultats sobradament coneguts. I malgrat l’alarmisme i la preocupació, que també són lògiques i necessàries, és raonable pensar que aquesta Europa és més nombrosa que la que vol acabar amb la democràcia. És això el que cal saber aprofitar.
