Quan aquest número arribe a les mans dels lectors d’EL TEMPS Catalunya haurà celebrat una nova Diada de l’11 de Setembre. I s’haurà celebrat en un context polític excepcional, amb una barreja de desànim i desorientació compensada per la determinació amb què la gent del Principat, durant l’última dècada, ha reivindicat any rere any un nou futur per al país. Una determinació que alimenta l’optimisme. Enguany s’han complert 10 anys de la gran manifestació que va inundar els carrers de Barcelona amb un lema ben explícit: “Catalunya, nou Estat d’Europa”, tal com va proposar l’Assemblea Nacional Catalana en la seua primera etapa, quan la presidenta era Carme Forcadell.
L’11 de Setembre és el reflex de la resistència de tot un poble. I ho és perquè cada 11 de Setembre, des de la derrota del 1714, la llibertat ha sigut recordada i reivindicada de manera continuada. En temps hostils, des de la clandestinitat, en èpoques que semblaven pròsperes però que no ho eren tant –l’autonomia no va ser el sistema que, finalment, garantiria que els catalans es pogueren desenvolupar com a poble normal i decidir el seu esdevenir– o en èpoques en què la frustració i el desànim s’han canalitzat per a tornar a protagonitzar noves reivindicacions històriques, com les que s’han viscut els últims anys, després dels fets d’octubre del 2017, i com la que segurament s’haurà produït quan aquest número estiga publicat.
Aquesta mobilització, que es repeteix any rere any i que es continuarà repetint fins que el desenllaç polític siga satisfactori per als catalans, és el reflex de la constància, de la tenacitat i de la resistència de tots aquells que, des d’entitats, plataformes, col·lectius, iniciatives culturals, partits, sindicats, etc. han tingut durant segles. Aquest número d’EL TEMPS el dediquem justament a les entitats que, arreu dels Països Catalans, s’han dedicat a fer resistir el país en etapes de màxima complexitat. Des del 1868 fins el 1939. Des de l’any en què va caure la monarquia espanyola d’Isabel II, que va coincidir amb el naixement de Pompeu Fabra, fins la derrota republicana –també en podríem dir derrota catalana– durant la Guerra d’Espanya, quan Franco va imposar la seua dictadura.
Durant tots aquells anys, els territoris del domini lingüístic no van poder desenvolupar, amb la més mínima normalitat, un projecte propi que garantira la supervivència i la prosperitat de la llengua i de la cultura que els són pròpies. Els diferents governs espanyols, amb distints graus d’hostilitat –des de les monarquies autoritàries que s’emparaven en el dictador Miguel Primo de Rivera fins l’etapa republicana, més condescendent amb les reivindicacions perifèriques però que també va optar per la repressió, especialment durant el Bienni Negre–, han obligat les entitats del país a treballar per sobreviure sense cap empara pública, esquivant la persecució i havent d’assumir les multes, els encarceraments, els judicis i, en definitiva, la repressió.
En aquesta nova Diada, fem una mirada enrere per comprendre que la persistència del país va molt més enllà dels últims anys: és una història constant que ha garantit la seua supervivència des del més estricte anonimat. De la mateixa manera que va ser la gent qui, des de l’organització, va fer resistir el país segles enrere, després de la derrota d’inicis del segle XVIII –que al País Valencià es va materialitzar al 1707, a Catalunya el 1714 i a les Illes al 1715–, és ara la gent la que omple els carrers de reivindicació a cada 11 de Setembre. Hi ha un fil conductor de la història que uneix aquestes lluites. El denominador comú és la persistència, la mobilització i el desig de garantir un futur millor que el present. I la millor manera de respectar i mantenir aquest fil conductor és superar les divisions actuals.
