Durant la segona dècada del segle XX va nàixer a València la revista El Camí, que va viure els anys de més presència i influència durant l’època republicana i que es publicava amb la voluntat de difondre el codi gramatical de les Normes de Castelló, que recollia la normativització de Pompeu Fabra. El Camí deia adreçar-se a “un públic que li cal ben saber on va, i a cada pas nou, a cada graó que puja, li cal també saber quin camí va fent”.
El context actual és totalment distint, però aquelles paraules escrites servirien per a descriure el moment actual que es viu arreu del país. D’una banda, amb el temor que la dreta espanyola s’impose en el proper cicle electoral i protagontize una nova involució que el país no es pot permetre. Alhora, amb la decepció que els governs progressistes actuals, tot i perpetuar-se durant dues legislatures, no han complert totes les expectatives generades abans d’arribar al poder. A Catalunya, tal com ha passat al llarg de la història, la situació i els temors són distints, però la decepció és similar. Els anys més il·lusionants del procés no han sigut la prèvia d’un present més esperançador, sinó que la desorientació, fruit també de la repressió, condiciona tant la política institucional com els partits polítics, així com també l’estat d’ànim de la ciutadania, protagonista fonamental en els anys de més convulsió política al Principat.
L’estat d’ànim ha canviat, però la realitat, desgraciadament, continua sent la mateixa que va motivar tanta i tanta gent a apostar pel procés i la que va mobilitzar tanta gent al País Valencià i a les Illes per provocar un canvi de cicle polític. Les balances fiscals es mantenen idèntiques i que els tres territoris de parla catalana sempre seran els grans perjudicats del sistema econòmic i territorial espanyol. Les infraestructures continuen en el mateix punt que sempre, amb un corredor mediterrani que no avança malgrat la reivindicació social transversal que clama per la finalització d’aquestes obres aprovades i reclamades, també, per Europa.
Més enllà de l’economia, aquests anys els tribunals han fet ben visible la seua hostilitat contra la llengua, arribant a atemptar contra la immersió lingüística que funcionava amb consens a Catalunya des de feia 40 anys i impedint, també, avenços en aquesta matèria al País Valencià, on els tribunals han aturat els intents –alguns insuficients, però intents– de normalitzar la llengua.
I encara amb els tribunals, la setmana passada l’ONU va tornar a deixar clar que la justícia espanyola va violar –utilitza aquest terme tant contundent– els drets polítics dels presos polítics catalans, negant la representació parlamentària a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull quan encara no havien sigut jutjats ni condemnats. La justícia espanyola, per tant, va impedir l’exercici polític dels presos “sense els requisits de raonabilitat i objectivitat exigits”, i insta l’Estat a “evitar violacions semblants en el futur”. Un argument que no és vinculant, però que pot influir en els jutges europeus i que pot ser determinant en el futur dels exiliats i de la resta de represaliats, que demostren una i altra vegada a les instàncies internacionals que la justícia va actuar contra ells amb descarada motivació política”.
L’estat d’ànim és distint, però la situació és fins i tot més adversa que quan més s’omplien els carrers. Són molts els motius, per tant, els que obliguen a que l’11 de Setembre la ciutadania torne a ocupar els carrers de Barcelona per a reprendre un camí que encara no s’ha fet, i que només la desorientació impedeix que es reprenga. Només la ciutadania podrà reconduir aquesta situació, i l’11 de Setembre és el dia en què els ciutadans sempre han sigut, i han de tornar a ser, els protagonistes.
