Després de mesos de negociacions i de tota una sèrie d’arguments d’allò més confusos i barroers, a principis d’aquest any l’Ajuntament d’Alacant va aprovar l’anomenada Ordenança de Convivència Cívica. Es tracta d’un reglament local que permet la Policia Local multar les persones sense sostre i les dones prostituïdes, entre moltes altres barbaritats, amb la finalitat aparent de tindre una ciutat més “cívica”, més “neta” i tots aquells adjectius que supuren racisme, masclisme i aporofòbia per tots els costats.
El PP, que ostenta l’alcaldia d’Alacant, va aprovar l’ordenança amb el suport de Ciutadans, partit amb el qual governa, i amb els vots favorables de Vox, que tot i no integrar el govern local són imprescindibles per a garantir l’estabilitat d’aquest executiu. A canvi, PP i Ciutadans van poder aprovar els pressupostos locals. “L’ordenança de la vergonya”, tal com la van rebatejar els partits de l’oposició, era justificada pels seus promotors amb aquells arguments tan vells i tan presents entre la dreta a l’hora de mirar d’aconseguir vots: seguretat, convivència, primacia de la llei...
Res no ha canviat a Alacant. O ben poca cosa. Si un policia local multa alguna persona que dorm al carrer, no és estrany trobar la càmera d’algun mitjà per enregistrar el moment, difondre-ho i fer creure que l’ordenança s’està aplicant “en benefici de tots”. Però qui passeja per la ciutat a distintes hores del dia, especialment a última hora de la nit i a primera del matí, veu a cada cantó gent que dorm sota estructures febles i improvisades de cartró i altres trastos que simbolitzen la tragèdia social. L’Ajuntament d’Alacant, en comptes de preguntar-se per què a la ciutat hi ha tanta gent “vivint” en aquestes condicions, va preferir responsabilitzar-los de la seua desgràcia. I una vegada va aprovar l’ordenança, el cert és que poques coses han canviat.
No és que servidor demane una “neteja” efectiva dels carrers de la ciutat. Només es tracta de constatar que hi ha una diferència abismal entre l’imaginari creat per la dreta espanyola, que aconsegueix ser percebuda en molts casos com eficient, preocupada pels problemes del dia a dia i fins i tot desvinculada de la “ideologia” –ells mateixos anomenen la despesa social com “despesa ideològica” en molts casos, com si les despeses públiques que ells promouen no tingueren finalitat política– i la realitat de la seua gestió.
El cas d’Alacant n'és un símptoma, però n’hi ha molts altres. A nivell estatal, l’exemple de l'apropament de presos d'ETA a centres penitenciaris bascos és paradigmàtic: va ser el PP qui n'hi va traslladar 135, tot i que la dreta espanyola ha fet creure que només el PP ha combatut ETA amb fermesa i garanties. L’abaixada d’impostos, presumptament generalitzada, tampoc no va ser tal durant l’època Rajoy, ni ho serà amb Feijóo en una situació com l’actual i com la que vindrà. D’altra banda, algú pensa que la brama continuada amb el cas dels okupes omnipresents s’estendria al mateix ritme amb un govern de l’Estat en mans del PP i Vox? No, tal com no s'estén que a Alacant, l'ordenança de la vergonya ha tingut efectes mediàtics i tindrà efectes electorals, però no tindrà efectes reals.
Els fets són els que són, però les sensacions generalitzades sovint són ben distintes. La dreta ho sap, i bé que se n’aprofita, fins al punt que podria imposar-se en el pròxim cicle electoral. L’esquerra ho hauria de tindre en compte. Més enllà de l’eficàcia política estricta, hi ha també la necessitat de treballar la capacitat de transmissió per a eliminar les idees preconcebudes que alguns, amb habilitat, han aconseguit imposar.
