En la mort de Josep Espar Ticó, una personalitat que va ser importantíssima en la resistència i en la reconstrucció cultural i a qui vaig tenir el privilegi de tractar en molts fronts i moltes ocasions, han aparegut en els mitjans interessants esbossos biogràfics. En tot ells d’una manera o altra apareix una constatació enormement significativa, i que va és enllà de la seva persona, tot i que ell ‘encarna d’una manera particularment clara. Em refereixo a la perplexitat amb la que a finals dels anys cinquanta i començament dels seixanta el règim franquista contemplava l’existència de personatges com l’Espar. Per entendre’ns, el franquisme no podia entendre de cap manera com una persona que anava amb corbata –l’expressió surt en laguns document policials de l’època-, universitari, advocat, profundament catòlic, a qui la FAI havia matat el pare en la revolució, benestant tot i que no exactament milionari, amb botiga d’èxit i de luxe a Barcelona, no tant sols no fos fervorosament i agraïdament franquista sinó que fos un adversari actiu del règim. No els hi cabia al cap. Hi havia alguna cosa que no els quadrava.
El que és curiós és que aquesta mateixa perplexitat l’arn reproduït alguns –no pas tots- dels relats que s’han fet a posteriori sobre què era el franquisme i què era l’antifranquisme, en els que una figura com Espar els resulta sorprenent i fins i tot incòmoda. De fet, aquestes figures no quadraven en cap d’aquells relat, dels uns, dels altres o dels de més enllà, en els que la guerra civil era un enfrontament entre dos blocs, entre dues Espanyes, que en un cert sentit s’havia perpetuat durant tota la dictadura i on aquests dos blocs es podien definir en termes de classes socials i a partir d’aquí en termes ideològics, seguint un esquema de dretes i esquerres. O fins i tot, des del franquisme, aquet dos blocs es definien a vegades en termes gairebé de conflicte religiós: el cop d’estat militar es presentava com l’inici d’una croada catòlica contra l’ateisme i contra la persecució religiosa. En qualsevol d’aquetes lectures de blocs dibuixats només per la lluita de classes, per la tensió entre dretes i esquerres o per l‘actitud religiosa, no hi havia explicació per a les posicions de gent com l’Espar. Però resultava que Espar no era una cas aïllat, tot i ser un cas excepcional.
Tot això fa que sigui important subratllar la trajectòria vital de Josep Espar Ticó, perquè remet a una qüestió transcendental. Ni la lluita de classes ni la polarització ideològica ni el conflicte religiós són factors suficients –tot i ser necessaris- per entendre la vida política peninsular del segle XX (i jo afegiria del XIX i del XXI). Hi ha un altre factor, compartit amb altres espais europeus on existeixen capes mitges molt compromeses amb l’ideal democràtic: l’existència, perpendicular a l’eix dreta/esquerra l’eix demòcrates/totalitaris. Certament, aquet segon eix queda aigualit per la polarització dels anys trenta. Però no desapareix del tot. En textos catalanistes -posem per cas- d’aquella època, quan la guerra ja havia començat, s’hi pot llegir: de dictadura, cap ni una. Ni dels uns ni dels altres. Però en el cas de l’Espar, i tants d’altres, hi ha un altre factor encara més important: el factor nacional. Sense el factor nacional no s’entén el cas d’Espar ni el conjunt de la política de tot aquest període. El fet nacional en un doble sentit. Pel posicionament de l‘Espar és bàsic el seu enquadrament nacional. El seu catalanisme. Espar és antifranquista perquè és catalanista. I perquè és demòcrata, i perquè en tota la tradició de la que prové i en la que participa ser catalanista vol dir ser demòcrata. Però per entendre la importància del actor nacional tampoc no hem d’oblidar que el franquisme és també –i sovint per damunt de tot- un moviment nacionalista espanyol. L’exèrcit franquista s’autoqualifica d’exèrcit nacional. Quan es parla de l’entrada dels franquistes a una ciutat es diu que hi van entrar els nacionals.
No es pot explicar la figura de Josep Espart Ticó sense fer-hi participar la importància del fet nacional. Però és que no es pot explicar el segle XX peninsular sense aquest factor. Certament, no és pas l’únic. Certament, també cal per a ‘explicació la confrontació d’interessos de classe, el xoc entre posicionaments ideològics sovint extrems, també el conflicte religiós importantíssim en aquell moment i en tota la història moderna. No tant sols hi ha el factor nacional. Però si s’ignora o es menysté o es caricaturitza el factor nacional no tant sols és impossible entendre l’Espar. És impossible entendre res.
