La setmana passada va ser, per al País Valencià, una de les pitjors en moltes dècades en matèria d’incendis forestals. En el moment de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, el foc originat a Begís (Alt Palància) el diumenge dia 14 continuava descontrolat després d’haver calcinat 19.000 hectàrees. El foc iniciat a la Marina Alta un dia abans ja quedava controlat després d’haver cremat 13.000 hectàrees de territori. I per sort, altres incendis forestals iniciats en localitats com ara Petrer (Vinalopó Mitjà), Olocau (Camp de Túria) o Albaida (Vall d’Albaida) s’han pogut controlar amb rapidesa, poques hores després d’haver-se declarat, gràcies als treballs dels equips d’emergència. Anteriorment, també durant aquest estiu, les comarques del Bages, la Noguera o l’Alta Cerdanya, aquesta última a la Catalunya Nord, han devorat milers d’hectàrees de bosc. El problema és universal, atès que va molt més enllà del país, tal com s’ha vist aquests dies arreu d’Europa, especialment a França i Portugal.
Parlem, doncs, d’una tragèdia global. De fet, Nacions Unides ha marcat directrius basades en el fet que cal invertir més en prevenció d’incendis que en extingir-los. No és l’única institució internacional que s’ha pronunciat en aquest sentit. Però el cert és que cada estiu es torna a parlar del mateix. Fa pensar, i fa traure moltes conclusions, el fet que l’estiu del 2020, quan la pandèmia més limitava la mobilitat de la gent, va ser el període estival amb menys incendis forestals dels últims anys. Inqüestionablement, l’acció humana està darrere d’aquest gran problema. I és només l’acció humana –i no la inacció– la que ho pot aturar.
Aquests dies se n’ha parlat molt, de solucions i de mesures possibles per a tallar aquest problema des de l’arrel. I hi ha un consens generalitzat en el fet que cal tornar a ocupar els terrenys forestals. Ocupar-los per a dotar-los d’una utilitat que genere una rendibilitat econòmica i que facilite una explotació sostenible, ordenada i adequada. Activitats del sector primari, com ara la ramaderia, i també d’altes sectors com ara el turisme o la pràctica esportiva tenen cabuda en aquest espai en què viuen menys del 10% dels habitants dels Països Catalans, tot i que el terreny forestal representa més del 50% del territori.
Per què no es desenvolupen polítiques que contribuisquen a pal·liar aquesta situació? L’oblit dels boscos deriva en un creixement desproporcionat dels seus elements, que es converteixen en material susceptible de ser incendiat en l’etapa de més calor. La inhibició de les autoritats es tradueix en la impossibilitat de fer aquests espais rendibles en termes econòmics, cosa que té com a conseqüència l’emigració constant de la població rural, que no ha tingut cap reversió durant aquestes dècades d’autogoverns. També hi ha, per descomptat, la necessitat d’intervenir en aquests espais naturals, precisament, i encara que semble una contradicció, per a contribuir de manera artificial al desenvolupament natural de les espècies, desprotegides davant l’abandonament.
Tot això requereix d’una planificació a llarg termini que no es duu a terme amb decisió perquè, en termes electorals, els governants no se senten amenaçats. Al remat, en l’era de la informació continuada, en què tot és efímer, les imatges dels incendis impacten, però s’obliden en el moment en què les flames veuen impedit el seu recorregut per l’oratge. Més encara si tenim en compte que, aparentment, i segons els càlculs estrictament electorals, el foc afecta una petita part de la població –dels electors.
És aquest, per tant, el foc que ens crema. El de l’oblit, el de la indecisió i el de la irresponsabilitat dels qui han de desenvolupar una planificació adequada per a evitar que els incendis es produisquen cada estiu de manera tan previsible.
