La setmana passada, el canceller alemany Olaf Scholz demanava la finalització del gasoducte MidCat, infraestructura que a hores d’ara limita a l’altura d’Hostalric, a la Selva, tot i que la seua vocació inicial era la de creuar el Pirineu i arribar a territori francès. És ara quan des d’Alemanya troben a faltar aquesta alternativa perquè el gas amb què s’abasteix la principal potència europea no depenga, en exclusivitat, del gegant rus. Amb tot el que això comporta. És una bona notícia que des del cor d’Europa s’entenga que el MidCat és un projecte necessari. Però és evident que hi ha hagut un retard innecessari en aquesta apreciació. Un retard forçat també per l’Estat espanyol.
I és que el MidCat va aturar la seua construcció ara fa tres anys. Primer, perquè des d’Europa estaven convençuts que el gas rus, més assequible i accessible, els era suficient per a poder continuar consumint aquest bé de primera necessitat. Alemanya, de fet, va basar el seu potencial econòmic en l’adquisició de gas rus a un preu més que acceptable, confiant que les relacions comercials establertes en aquest sentit amb Rússia serien suficients com per evitar futurs conflictes protagonitzats per aquest país. Però no va ser així. Hi va haver, per tant, una manca evident de perspectiva geoestratègica davant el que havia de ser una aposta alternativa per a diversificar les fonts d’obtenció d’aquest gas. Més encara quan Rússia, tot i haver quedat sancionada i marginada per Occident arran la invasió contra Ucraïna, és un país que els últims anys mai no ha deixat de plantejar un pols continuat i decidit per guanyar quotes d’hegemonia mundial, amb participació constant en conflictes internacionals i amb intervencions en països tercers que contravenien els interessos dels territoris que ara sancionen l’Estat governat per Putin.
Però la manca de perspectiva no només procedia del centre d’Europa. La Comissió espanyola dels Mercats i de la Competència, amb l’òrgan paral·lel a França, van emetre informes que desestimaven el projecte del MidCat, que ara necessitaria vora nou mesos per a ser finalitzat, segons ha dit la ministra espanyola Teresa Ribera. No és la primera vegada, ni tampoc serà l’última, que des de l’Estat espanyol es menysprea un projecte d’aquest tipus que té Catalunya com un dels motors principals. Sense anar més lluny, la reivindicació del Corredor Mediterrani, que compta amb una transversalitat social inigualable, que també compta amb l’aprovació d’Europa i fins i tot amb dotacions pressupostàries que s’han desviat per a millorar infraestructures ubicades a Madrid, encara està lluny de ser una realitat. Mentrestant, el món continua girant i els projectes amb futur, en no ser culminats quan toca, són trobats a faltar quan les circumstàncies adverses s’imposen.
La qüestió del gas condueix a una altra conclusió lligada a les relacions internacionals. Recentment, el Govern espanyol, a través del seu president, Pedro Sánchez, va reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, actuant tot just de manera oposada a allò que la comunitat internacional espera d’ell, com a president de la potència interpel·lada a resoldre aquest conflicte nacional. Novament, i deixant de costat els compromisos que se suposa que ha d’assumir un govern d’esquerres en una qüestió tan sensible, Pedro Sánchez ha sucumbit a les temptacions d’un Estat autocràtic, el Marroc, a canvi de presumptes acords comercials i territorials encara desconeguts amb un país capaç de generar en un futur un conflicte d’interessos com el que ha generat la Rússia de Putin.
Sembla, una vegada més, que els encarregats d’evitar que les tragèdies de la història es repetisquen no aprenen la lliçó. I aquestes tragèdies les pagaran, com sempre, els que menys culpa en tenen.
