Mogut per curiositats personal diverses i disperses, aquests dies he estat llegint un llibre que m’ha cridat l’atenció. Es tracta de “La rebel·lió de Tupac Amaru”, de Charles Walker, professor de la Universitat de Califòrnia. En aquest cas, formava part de la curiositat per les guerres colonials espanyoles a Amèrica, tan oblidades, però no pas irrellevants en la política present, com demostren els problemes, les hostilitats i les malapteses de la recent visita del rei d’Espanya a Colòmbia i de la relació amb la memòria de Bolívar. El llibre de Walker, publicat en primera edició per la Universitat de Harvard, és la crònica de la revolta antiespanolya que va encapçalar als Andes a finals del segle XVII el líder indígena José Gabriel Condorcanqui Noguera, que va estar a punt de prendre Cusco i que va acabar com el rosari de l’autoria: amb una execucions bàrbares després d’uns enfrontament cruels que van provocar desenes de milers de morts.
Com que de tot plegat no hi entenc ni gota, no sé si els arguments del professor Walker són encertats o no, simplement puc dir que el que ell diu m’ha semblat significatiu i apassionant. La major part del llibre, l’autor explica aquesta revolta indígena –però no tant sols indígena- fil per randa, amb les atrocitats comeses per tots dos bàndols, amb la victòria final dels reialistes i la repressió terrorífica dels revoltats i les seves famílies, amb tots els components militars i polítics de la batalla. És un episodi sagnant i terrible, fins i tot en els esquemes del segle XVIII. Walker situa aquesta revolució contra la dominació espanyola com un esdeveniment emparentat amb les grans revolucions de finals del XVIII, des de França als Estats Units, passant per Haití. També com un dels gèrmens de les independències americanes respecte a Espanya que arribarien poc després, ja en el segle XIX. Però també com una reacció indígena (i en part criolla) contra un reformisme borbònic dogmàtic i inflexible –estem en temps de Carles III-, que trenca fins i tot els subtils jocs d’equilibris que havia anat trobant abans la colonització.
Tot això em sembla molt interessant. Però el que m‘ha cridat més l’atenció és el capítol final quan la revolta indígena ha estat vençuda i els seus caps han estat executats i esquarterats (literalment). D’acord, els rebels han perdut, però el que cal ara és extirpar l’arrel del problema perquè no torni a passar. Tradueixo literalment de Walker: “Els reialistes que van quedar al càrrec del Cusco després de la revolta van decidir no processar els milers d’indígenes sospitosos de tenir simpaties pels rebels, però sí que van iniciar una campanya contra l cultura andina i la memòria col·lectiva del inques. Per això, les autoritats van optar per extirpar els record dels inques i forçar a la població indígena a abandonar el quítxua, element fonamental de la seva cultura”. Es va combatre tota forma explícita de cultura pròpia –o sospitosa de ser-ho-, la indumentària, el teatre, les representacions artístiques, però molt especialment la llengua pròpia, el quítxua, que havia de ser substituïda arreu pel castellà. Walker parla literalment de genocidi cultural, centrat en al llengua. Certament, algunes veus dins de les autoritats colonials van demanar prudència en la repressió, perquè –aquí ja no tradueixo: l’original és i s’entén en espanyol- consideraven que era millor “ir desterrando poco a poco todo lo que recuerde la antigüedad i gentilismo de los indios, pero con cuidadosa política y de forma que fácilmente no advierten las intenciones y fines con que se ejecuta”.
M’ha cridat l‘atenció tot això, que explica Walker. El diagnòstic que el que cal per mantenir el domini de l’imperi és imposar la llengua i esborrar la que h havia. La relació entre política colonial i llengua. La voluntat d’uniformització dels que es consideraven reformistes, i que podien acabar sent els més cruels, com es veu en l‘execució de tota la família del Tiupac Amaru. La persistència d’aquella màxima política del fiscal de Castella que deia que, en similars circumstancies i objectius, es tracta “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Però també, i sortint ja del llibre, el tristíssim empat al que va dur aqueta política. Certament, quaranta anys després de to això, malgrat aquesta política o gràcies precisament a aqueta polític colonial, però ja era independent d’Espanya. Però avui, al Cusco, tot i que la major part de la gent el pugui parlar, subsidiàriament, si entres a una llibreria és impossible trobar-hi cap llibre escrit en quítxua (a excepció d’”El petit príncep”, per als estrangers que en fan la col·lecció en totes les llengües...).
