Hi ha un temps, a la infantesa, en el qual els “no” semblen imprescindibles. Tant, que els a adults preferiríem –i fins i tot podríem– evitar les preguntes que provoquen les negatives rotundes. Quan encara es tenen pocs anys i el procés de creixement fa impossible mirar als ulls de pares i mestres des d’una mateixa alçada compartida, la formació de la individualitat exigeix el desafiament d’un “no” a les propostes trivials o a les que no ho són tant. Anys després, a l’adolescència, el “no” podrà ser més implícit, de conducta contrària a allò que s’evita fer explícit, sense per això no renunciar a seguir creixent en unes formes generacionals pròpies que es creuen úniques però que, de fet, es van repetint amb les característiques que l’època, l’art i també els suggeriments publicitaris i comercials del sistema econòmic, en les circumstàncies concretes, imposen.
Els “no” de qui es forma, tant els explícits com els implícits, intenten trobar i delimitar l’existència de límits… i posar a prova la seva fermesa. Però, de fet, tot es complica molt més a mida que aquests límits definitivament cabdals com a guia en la formació –i també en el comportament social i la convivència– es desdibuixen. La imprecisió sobre el que es pot fer i el què no –i el que és raonable negociar amb empatia, raonament i somriure– és tant poc saludable com el comportament autoritari en el qual sols s’aixequen muralles a qualsevol desenvolupament personal i social. Cal entendre, per totes bandes, el que val –i com n’és de necessari fer valdre– un “sí”, i el que costa mantenir-se en fermesa en un “no” com a forma imprescindible d’empoderament. Els límits desdibuixats, les linees roges que no s’han de traspassar –però formen meandres de sinuositat indescriptible en les retirades– malmeten normes de vida en un món que s’hauria de compartir… però que a cada moment ens recorden qui mana… i que no som nosaltres.
Amb tota la rotunditat de la seva joventut, un estudiant d’història a la que era aleshores també facultat de Filosofia i Lletres de València, amb la cara i els ulls al vent, cercava els seus propis límits i es trobava, de fet, amb l’embranzida del vent que desafia a tots els “no” de l’època franquista. Raimon, com deia Camus, no es posarà amb les seves cançons, al costat dels que fan la història, sinó dels que la pateixen perquè, quan siguem junts, no sols diguem “el que tu i jo saben i que sovint (massa sovint) oblidem”… També recordant Ausiàs March, Salvador Espriu, Jordi de Sant Jordi, Rois de Corella, Joan Timoneda i altres, contribueix a fer-nos present d’on venim i d’una cultura i identitat a la qual no podem renunciar, i que tot plegat doni la raó a Montserrat Roig quan deia que la cultura és “l’opció política més revolucionària a llarg termini.”
I ara, front l’idioma comú, la cultura emancipatòria i les opcions alliberadores, front a la politica (amb majúscules) que fuig de la polítiqueria sense ètica, les opcions dels bonzos dels mitjans semblen decantar-se per les cortines de fum, l’aprofitament de les mentides, els prejudicis que debiliten la democràcia i l’entreteniment. I així, els nous mags del nostre temps, davant dels públics embadalits, aconsegueixen amb abracadabres ben apresos, que les línees roges no sols ja no en tinguin res de rectes, sinó que també es desplacin en el temps i fins i tot, per décades, fent de l’ajornament i el mentrestant l’art de l’il·lusionisme. Els mags a qui se’ls ajuda ampliant audiències són els que fan que s’aplaudeixi que el que ahir era una norma que no es podia trepitjar, passi a ser una promesa (nascuda ja corrupta) per a d’aquí cinc, o millor deu anys... De fet, aquests mags acaben per fer-nos empassar els terminis que els amos dicten, uns amos que no tenen cap desig de deixar-ho de ser i que si manen avui, recordant de nou a Camus, és perquè tu obeeixes.
Es preguntava Albert Camus: què és un rebel? I ell mateix es responia: un home (una dona) que diu “no”. Un “no” a no ser d’aquest món que es desfà i ens nega drets i humanitat. Ens caldria reflexionar, doncs, de nou, en les arrels comunes i en les valenties compartides que ha aconseguit que la ciutadania s’obri camí cap a endavant, i en el fil roig de la història que té molta més fermesa que les línees que es pretenen de fermesa, però que es perden en un tres i no res. Caldria reflexionar, i potser rectificar, sobre les submissions que semblen fer més amable el curt termini però que acaben destruint la salut de cadascú, i la pública i compartida. Potser així arribarem a escatir el que ens ajuda i ens empodera, i també en qui confiar i en qui no, per no malbaratar confiances.
Potser si ens ho creiem una mica més, si ens empoderem encara una mica més, serem hereus més dignes de nosaltres mateixos i dels nostres actes d’octubre.
