No em considere un hater d’Isabel Díaz-Ayuso. O, com a mínim, no em considere tan hater com altres que semblen dedicar-se en cos i ànima a desprestigiar la presidenta madrilenya i líder de facto del Partit Popular. Entre altres coses, perquè com Ayuso tenim molts altres polítics arreu del país. Però ella ha guanyat transcendència i projecció, fonamentalment, gràcies al fet de presidir la Comunitat de Madrid. El territori que absorbeix tota l’atenció mediàtica. La Comunitat que, aquesta sí, pot dir obertament que desobeirà les lleis amb les quals no combrega. El lloc on es pot posar en marxa un procés encobert que no busca un pacte fiscal, sinó que imposa una fiscalitat pròpia, contrària als interessos comuns, sense que això desemboque en un assenyalament mediàtic generalitzat i en la posterior persecució judicial pertinent.
No em considere un hater d’Isabel Díaz-Ayuso. Com ella hi ha Carlos Mazón, líder del PP valencià i president de la Diputació d’Alacant, prometent una baixada d’impostos generalitzada si governa que tant ell com el seu partit saben que no serà viable. Com Ayuso també n’hi ha Alfonso Fernández Mañueco, capaç de pactar amb l’extrema dreta sense haver de justificar-se i qui nomena consellers que responsabilitzen els ecologistes dels incendis forestals a Castella i Lleó. Si fora un hater d’Ayuso hauria d’odiar moltes més persones, i no en tinc la capacitat.
El d’Ayuso no és un fenomen nou. Les seues formes i els seus discursos són comparats de manera recurrent amb els de Donald Trump, però no va ser ella qui es va inventar aquesta posada en escena. Sense anar més lluny, una de les seues grans defensores, Esperanza Aguirre, ja exercia amb un gran èxit la demagògia barata que li servia, entre altres coses, per impulsar una llei educativa que afavoria les escoles concertades i atemptava contra les llengües cooficials. José Ignacio Wert va reprendre aquesta proposta quan el PP va recuperar el Govern, ara amb Rajoy com a president, amb el pretext de “españolizar a los niños catalanes”. No eren d’estranyar aquestes afirmacions quan la mateixa Aguirre havia definit Catalunya com un “territori nacional-socialista on s’imposa el pensament únic”.
Però no soc un hater d’Ayuso, que representa totes aquestes essències, projectades a nivell exponencial per l’època en què li ha tocat desenvolupar el seu lideratge. Una època determinada per la gestió de les xarxes socials i per la sobreinformació política, que ha derivat en un tractament mediàtic –no generalitzat, però sí molt consolidat– similar al que se li dona al futbol.
I és així com emergeix un fenomen com el seu, en el qual ella sembla la responsable de tots els mals, quan no és ben be així. Ayuso és la cara visible d’un pensament que s’ha expandit arreu del territori estatal en què impera, sense dir-ho explícitament, la idea que els diners, les empreses i l’economia han de ser més lliures que la gent. No establir impostos per fer front als impactes negatius d’una activitat econòmica determinada –com ara la taxa turísitca, avui tan criminalitzada, en part, també, per un PSPV incomprensiblement acomplexat–, no imposar topalls a la despesa energètica davant una crisi fulminant com l’actual o no regular el preu de la vivenda, encara que això supose convertir el dret constitucional a una llar pròpia en un luxe inaccessible és, exactament, això: llibertat per a les empreses, impediments per a les persones.
Ayuso no és responsable de tot això. Ella només és una portaveu d’aquestes polítiques que han guanyat dimensió gràcies al fet de governar a Madrid i per la seua habilitat a l’hora d’erigir-se com a agitadora. Però com ella n’hi ha molts altres que porten dècades treballant perquè l’economia s’impose a la vida i als drets individuals i col·lectius. El fenomen d’Ayuso no és nou. És només la continuïtat d’una ideologia que, sorprenentment, s’enfronta a una esquerra sovint més acomplexada que decidida a fer-li front. Aquest és el gran drama, i no les provocacions d’Ayuso.
