Les explicacions predominants sobre la crisi econòmica present són tremendament superficials i parcials. Atribueixen la falta de subministraments i la inflació a fenòmens com la covid i la guerra d’Ucraïna. Això han estat detonants o acceleradors, però una mirada més rigorosa s’adona de la profunditat del problema: estem tocant els límits de certes matèries primeres que són clau per a l’economia. La seva producció comença a decaure i això no ve de fa un parell d’anys, sinó d’abans. El gas està sent el problema més urgent per a certs països europeus i en això és clar que hi té a veure la guerra. Però el zenit del petroli explica l’alça i la volatilitat dels preus de la gasolina i especialment el dièsel, i de retruc els de l’electricitat i els fertilitzants agrícoles, problemes anteriors a l’agressió de Putin.
Que no s’atengui la dimensió real del problema no és per falta de coneixements. El desenvolupament científic al qual ha arribat la nostra civilització és molt alt, i de la mateixa manera que coneixem l’origen i evolució de l’escalfament global també ens hem previst l’esgotament dels combustibles fòssils. Com a mínim, des que el 1972 es va publicar l’informe Limits to growth. Però tant els informes sobre el canvi climàtic com les advertències sobre els límits biofísics són coneixement bescantat, amb més o menys remordiments, per tots els governs. El problema no és la ignorància sinó la ideologia dominant en aquests governs i en els mitjans de comunicació: admetre la finitud dels recursos contravé el nucli del capitalisme, això és, la necessitat de creixement econòmic infinit. D’aquesta manera, l’atenció es desvia cap a un pensament màgic, el tecnooptimisme, que pensa que ja trobarem un remei, ignorant qüestions com ara la impossibilitat de substituir totes les tasques que avui fem amb combustibles fòssils per electricitat: ni per potència ni per versatilitat ni per recursos (els generadors i les bateries també necessiten uns minerals que freguen el seu esgotament) podrem electrificar totes les nostres economies fòssils.
Arribats a aquest punt, s’imposa ineludiblement el decreixement. L’única qüestió a lluitar políticament és qui comença i com es fa. Des del punt de vista de les classes socials, és evident que no consumeixen el mateix les elits que la classe treballadora. En un article recent, Jorge Riechmann ens compartia les dades respecte a l’Estat espanyol. Per arribar als objectius de mitigació de l’escalfament global, no hauríem d’emetre més d’una tona de CO2 per persona i any. Doncs bé, l’1% més ric de la societat espanyola emet 64 tones anuals per persona, mentre que el 50% amb menys ingressos n’emet 4,6. Es fa evident que l’estil de vida per on cal començar a decréixer és el de les classes dominants.
Però Riechmann afegeix que cal no girar la mirada a l’evidència que fins i tot els sectors populars més humils de la nostra societat estan per sobre del que convindria en emissions. I per això ens planteja que no estem en una partida on puguem atribuir-ho tot a l’1%, sinó que, globalment, les societats europees formem part del 25% que ha de decréixer, en conjunt, perquè el 75% pugui créixer i arribar als estàndards de desenvolupament humà. D’aquesta manera, s’introdueix una variable nova: ja no és tan sols una qüestió de classes, sinó de països. Que vindria a ser el mateix perquè la divisió internacional del treball i l’explotació del Sud Global no són altra cosa que la lluita de classes desplaçada a l’escenari mundial a través de l’imperialisme.
També la qüestió del decreixement està estudiada pel coneixement científic. És el cas, per exemple, de l’estudi Providing decent living with minimum energy: A global scenario, liderat per Julia Steinberger, de la Universitat de Lausana. Estableix que el món hauria de decréixer un 60% el seu consum energètic, que en països com el nostre hauria de ser del 95%. Tot això és possible, però implica canvis dràstics en les nostres economies i estils de vida. Per exemple, en la mobilitat, el model productiu i l’alimentació.
La lluita política ha de ser per dirigir el decreixement. Les classes dominants ja han pres una opció: l’augment dels pressupostos militars, l’expansió de l’OTAN (i les referències a la Xina) i les últimes decisions de la UE que afluixen els compromisos d’emissions per reviscolar el carbó. Tot això apunta a un campi qui pugui dins d’un infern climàtic. Allargar tant com es pugui el “mode de vida imperial”, mentre que altres països, com Sri Lanka, van col·lapsant. És a dir: decreixement sí, però dels pobres.
Per contra, el decreixement ha de ser dirigit per les classes populars. És l’única manera que sigui planificat i just des del punt de vista de les classes i de l’internacionalisme.
