L’extrema rivalitat política entre ERC i Junts mereixeria una profunda i afinada anàlisi desapassionada i apartidista. Caldria emprar des de les eines de la psicologia fins a les de la ciència política. Hi ha des de ressentiments personals cuits a foc lent fins a lluites acarnissades per l’hegemonia política ni que sigui pagant el preu de fer impossible els objectius pels quals se suposa que combaten. I la virulència amb què s’expressa aquesta rivalitat indica queno és només l’obra d’un habitual càlcul cínic, sinó que ha penetrat profundament a les ànimes dels que són en un o altre bàndol.
Paul Valéry a Tel quel -publicat originalment en dos volums el 1941 i el 1943, i recentment en una magnífica versió catalana d’Antoni Clapés per Adesiara el 2020- escriu que “els debats més violents sempre han tingut lloc entre doctrines o dogmes molt poc diferents. Ha estat més agra i més aferrissada la lluita que hi hagut entre ortodoxos i herètics que no pas entre ortodoxos i pagans”. I encara afegeix: “El grau de precisió d’una disputa en fa créixer la violència i l’acarnissament. Es combat més exacerbadament per un llunyà decimal”.
Aquest el nostre cas, i si sembla massa exagerat dir que allò que separa ERC i Junts és només l’obtenció d’un “decimal”, si ho substituíem per “un vot”, o “un escó”, llavors ja seria prou versemblant. Cap dels dos mostra tanta agressivitat i agror cap a una altra força política que entre ells. I això, pels qui no entenen les subtileses del combat polític, o que només en reben la versió esbiaixada d’una de les parts, és absolutament desconcertant i decebedor.
M’apresso a dir que no escric aquestes ratlles per situar-ne au dessús de la melé i evitar mullar-me. Sense formar part orgànica de cap banda, sí que opino que, en termes generals, hi ha un grau superior d’animadversió d’ERC cap a Junts que no a la inversa. Ni que sigui perquè els primers tenen una consistència organitzativa interna més gran, un aparell de propaganda molt més eficaç i integrat, i un lideratge d’un carisma doctrinal més intens, capaç de dissimular les greus contradiccions que arrossega. En canvi, Junts és ple de nous perfils independents sense tradició de partit que encaixen amb dificultats amb les jerarquies organitzatives. A més, arrossega velles i noves sensibilitats ideològiques i viu les dificultats d’un intermitent lideratge des de l’exili amb la complexa dualitat de comandament des de l’interior. I, en qualsevol cas, la seva capacitat per construir una imatge clara i per transmetre-la cap enfora és notablement inferior a la d’ERC. Dit pel broc gros, Junts no s’ha sabut fer estimar ni pels mitjans de comunicació públics ni per la majoria dels privats, i ERC sí.
Tinc l’evidència que els enemics de la independència de Catalunya no tan sols xalen amb aquesta cruel rivalitat, sinó que contribueixen a provocar-la i a aprofundir-la. Des de la gestió de la informació -les dates en què es filtren decisions judicials o policials o en què es presenten acords de govern-, però també les més subtils intervencions a les Xarxes per encendre els ànims quan més convé, formen part del conflicte. I és perfectament observable qui compta amb els beneficis de la simpatia -o la necessitat- del govern espanyol i dels seus aparells de propaganda. Per posar un exemple entre molts: si duran els darrers anys de CiU, La Vanguardia afavoria sistemàticament Antoni Duran i Lleida per damunt d’Artur Mas perquè els era més de fiar a l’hora de frenar les temptacions sobiranistes de la coalició, ara mostra més simpatia per ERC simplement perquè és el partit independentista... que té l’estratègia que més n’allunya l’horitzó.
De tot el desgavell del mapa polític català, amb els daltabaixos a ICV, PSC i CiU al voltant del 2010, amb l’aparició de C’s per acabar d’embolicar-ho tot, només ERC ha resistit l’embat d’ençà l’arribada d’Oriol Junqueras al seu capdavant. Paradoxalment -si es vol, seguint aquell principi de les conseqüències no esperades de l’acció social-, els que abans eren els més independentistes han trobat una més bona acomodació a l’allunyament, si no la suspensió, de l’horitzó de la independència. En canvi, a Junts li costa molt trobar el seu lloc, collats pel dominant esquerranisme cultural i per la dificultat d’haver de representar un espai ideològic massa heterogeni.
Segur que és massa agosarat -i precipitat- afirmar que ERC acabarà com el darrer partit independentista de l’autonomia, i que Junts no s’arribarà a consolidar fins a l’assoliment d’una Catalunya independent. I potser és aquesta diferència d’horitzons temporals allò que explica en bona part l’animadversió que es tenen ERC i Junts. En aquest cas, els enfrontaria molt més que no pas el “decimal” de què parla Valéry.
