Homenets. Rubén Moreno

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Així, deixat caure, poc o res diuen el nom i el cognom. Una unitat feta tropa comuna al llistí telefònic. Un entre tants. Un Rubén. Un Moreno. Un ésser humà sense temps. Algú que si fora climatologia no passaria d’eixa negació del color d’un migdia qualsevol d’un juliol qualsevol de qualsevol segle. Per tant, podria ser i és, que poc importa, un 23 de juliol de 1958 a Castelló de la Plana. Un xiquet de pes estàndard, tou, moll, ni gras ni flac; d’un correctíssim creixement vital amb la seua infància, pubertat i adolescència en ordre. Tot ben proporcionat, a un ritme equànime més propi d’una fotosíntesi que d’una biografia.

Un home amb el seu manual d’instruccions: Metge cirurgià, beca als Estats Units, família ben situada en la magra societat castellonenca. Elements que oferixen respectabilitat i et posen en l’òrbita d’algun padrí polític, que en aquella latitud sempre ha sigut un Fabra. Poc importa el nom: Victorino, Luis, José o Carlos. I tot ben assaonat amb un matrimoni més atent al cognom que als instints. I això vol dir Rosa María Lladró, dels Lladró que convertiren la porcellana en multinacional i ho esmicolaren tot entre mecenatges periodístics i propagandístics a l’ultradreta valenciana. Temps era temps. Un temps de bonances suficient com perquè algú ben apadrinat i emparentat siga dos voltes secretari general al ministeri de Salut i, des de 2011, diputat al Congrés en escalada orgànica fins al cim de coordinador de comissions al grup del Partit Popular. De fet un dels valencians amb més pes específic al cor de les decisions del cor de l'Estat espanyol. Una cardiologia doble que demostra que la ingravidesa també pot tindre volum i que l’obediència extrema no sempre té la millor recompensa.

El president de la gestora del PP de la província de València arriba com un home de consens i de bon talant. Però la seua carrera política conté zones obscures i alguna que altre cadàver polític.

No debades, el passat juny, Moreno va ser nomenat president de la gestora d’un PP provincial de València en ruïnes i en armes entre dos candidats: Vicente Betoret i Mari Carme Contelles. Una tasca d’ordre i de molta confiança encomanda des del les més elevades cúpules del partit. Un treball de cirurgia per a qui pràcticament mai no ha exercit i qui sent un malestar elemental per tacar-se de fang les sabates i de sang la camisa blanca. Perquè, en aquest cas, tal és la indumentària de l’èxit: camisa blanca amb americana obscura a sobre. I un somriure llangorós a joc amb el llustre del calcer. Un uniforme impecable, però sense fulgors. Ja se sap que hi ha espècies la supervivència de les quals depèn de no cridar la més mínima atenció.

I així és Rubén Moreno, un homenet que ha passat sempre desapercebut i a qui ara han obligat a retornar a les províncies bàrbares amb certs pecats polítics, i alguna apostasia imperdonable, que també són seus. I és que ningú no ho ha dit. Potser ningú no se’n recorde. O qui sap si algú ho sabut mai. L’home del rostre i les mans de porcellana, el gendre atent que podria ballar un foxtrot amb una gerra xinesa sense trencar-la, l’eficaç peó de tercera línia de la bancada popular, també té certs cadàvers polítics amb autòpsies no massa convincents.

De fet, Moreno va estar imputat molt de temps en el cas Fabra, que acabà amb Carlos, l’expresident de la Diputació de Castelló i principal protagonista del fulletó, a la presó per defraudar Hisenda. El seu apadrinat fou investigat per, suposadament, accelerar de manera fraudulenta l’autorització de pesticides. I, per aquell temps, els anodins noranta, Moreno fou sotssecretari de la conselleria de Sanitat i estigué relacionat amb un tèrbol assumpte de concessions sanitàries a l’empresa Valmerco, on la família Lladró, i en concret la seua dona, figuraven a l’accionariat.

Però el descosit més evident fou la gestió al front del Centre d’Investigació Príncep Felip (CIPF). El 2009, la plantilla de científics es revoltà contra Moreno, qui havia gastat 1,5 milions en quatre sales blanques (espais altament esterilitzats) que mai no s’estrenaren a més de bona cosa de milers d’euros com a forat comptable en gàbies d’animals en desús o programes informàtics sense aplicació. Els retrets transcendiren i Moreno jurà revenja després que li fora retallada la capacitat executiva. El 2011, el pressupost del centre passà de 9,8 milions a 4,6 i s’inicià un ERO sense jupetins rojos ni càmeres televisives que provocà el tancament de 14 de les 25 línies d’investigació i deixà 79 científics en el carrer, justament els que havien estat més crítics i alhora millor valorats internacionalment. Dècades d’investigació sobre càncer, alzheimer o pàrkinson es truncaren de colp.

“M’acomiade d’una etapa de nou anys intensos i apassionant treball”, fou el missatge de Moreno als treballadors un dia abans de publicar-se el ERO i una volta s’havia garantit un lloc d’eixida a les llistes al Congrés. Un gest d’extremada finesa en un home de formes suaus.

Talment com llevar-se la camisa bruta de sang i posar-se una neta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.