Sembla un fenomen paranormal. L’enorme seu del PPCV al carrer de Quart de València —de 1.700 metres quadrats, que acollia les direccions autonòmica, provincial i local, i per la qual van arribar a abonar 20.000 euros mensuals— està completament buida, amb cartells d’“es lloga”. I a poca distància, la sala de festes Alameda Palace, escenari de les reiterades celebracions electorals del partit, va abaixar la persiana ara fa tres anys pels impagaments acumulats de l’empresari que se’n feia càrrec. Com si es tractara de psicofonies, en tots dos edificis ressonen les veus embriagades d’alegria d’Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Rita Barberà, Alfonso Rus, Carlos Fabra i companyia.
Però a les actuals dirigents populars, entrar-hi no els faria gens de por. Tant a Isabel Bonig com a Eva Ortiz, allò que de debò els espanta és veure el Palau de la Generalitat, la Diputació de València i l’Ajuntament de València ocupats per Ximo Puig, Jorge Rodríguez i Joan Ribó, respectivament. Un panorama dantesc que els aterreix bastant, perquè aquest trident —sostingut per pactes multipartits— té més solidesa que no havien previst. De crisis greus de govern, no n’han patida cap.
A Alacant i Castelló, els populars van retenir les dues diputacions, però la demarcació de València ha esdevingut una zona catastròfica. La població més important que hi governen és Alfafar, de 20.000 habitants, la vint-i-setena en el rànquing demogràfic provincial. Fins la fatídica nit del 24 de maig del 2015, dels 26 municipis més poblats, el PPCV en governava 20. Ara, tots 26 tenen un alcalde o una alcaldessa del PSPV-PSOE o de Compromís.
Així doncs, la circumscripció de València —i en especial, el cap i casal, pel seu pes poblacional— ha passat de ser el motor de les majories absolutes abassegadores del PPCV a convertir-se en el seu gran problema. El cas Imelsa i el cas Taula, que van afectar de ple els grups populars de la corporació provincial i del principal consistori valencià, han contribuït decisivament en la situació actual, en què dues gestores comanden el partit. El motor s’ha gripat.
Bany de realitat
És dimecres, 28 de juny de 2017, i el PPCV celebra una junta extraordinària d’urgència. Des de les finestres de la seua nova seu, a la tercera planta de l’Edificio América, es pot contemplar l’Alameda Palace, ubicat a l’altra banda del llit vell del riu Túria, l’escenari dels èxits que semblaven no tenir fi. Temps era temps.
Aquesta vesprada de caloret xafogós, Fernando Martínez-Maíllo arriba escortat per la presidenta del PPCV, Isabel Bonig, i per la secretària general, Eva Ortiz. És el coordinador general del PP i responsable electoral i organitzatiu, el número 3 de la direcció a l’àmbit estatal, només per darrere de Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal, que estan més centrats en les tasques de govern.
Martínez-Maíllo té la missió d’aprovar la creació d’una gestora a la província de València, un tràmit que podria haver enllestit des de Madrid, però que aprofita per recordar, in situ, la necessitat de recompondre la “unitat” interna amb vista a les cites electorals de 2019. Al PP, on la jerarquia pesa molt, la seua presència física resulta intimidatòria.
Si l’home de Gènova remarca tant el terme unitat és perquè, ara com ara, no n’hi ha. Els diversos protagonistes ni tan sols no s’han posat d’acord a l’hora de nomenar els membres de la comissió organitzadora del congrés provincial. No han estat capaços de trobar un àrbitre i dos jutges de línia.
En teoria, la gestora que ha de regir el rumb del PP provincial de València ha de limitar-se a convocar el conclave en qüestió. Els estatuts li atorguen una vida útil de sis mesos, per bé que es dóna la possibilitat de prorrogar-la. Davant la direcció presidida per Vicente Betoret, ara dissolta, Maíllo va comprometre’s que hi hauria el congrés abans de la finalització de 2017, però ara ha conclòs que és preferible ajornar-lo sine die.
Betoret va créixer políticament a recer de Rus, qui va elevar-lo al número 2 del PP provincial. Alcalde de Vilamarxant (Camp de Túria) de 1999 a 2015, és diputat a les Corts des de 2007. La gravació en què se sentia Rus comptant bitllets de 500 euros —la seua difusió va coincidir amb la precampanya electoral de 2015— va obrir-li les portes de la presidència provincial. Malgrat que Betoret era la seua mà dreta orgànica, mai no havia assumit responsabilitats a la Diputació i era el càrrec immediatament inferior —el valor de la jerarquia, de nou— al que dins del partit ostentava Rus, qui va quedar suspès de militància.
Ara bé, els plans de Bonig no passaven per Betoret. El considerava una eixida d’emergència a la conjuntura creada, però un cop ella va posar-se al capdavant del PPCV, va ordir una estratègia per desfer-se’n. Pensa que el seu nom està massa lligat a l’antic règim i que el control que Betoret exerceix sobre una quantitat ingent de regidors i càrrecs orgànics de la província és un contrapès massa perillós.
A Castelló, Bonig ja ha interceptat l’encara jove Javier Moliner —qui ha renunciat a continuar presidint el partit per centrar-se en la Diputació— i ha col·locat en el seu lloc Miguel Barrachina, un antic zaplanista molt més dúctil. A Alacant, gràcies al vet a José Ciscar que Ciutadans va imposar al seu dia, també hi ha una bicefàlia per la qual aquest s’encarrega del partit, i César Sánchez, de la Diputació. Però a València, Bonig pretén situar com a líder única qui lidera l’oposició a la corporació provincial: Mari Carmen Contelles, alcaldessa de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria) de 2007 a 2015. La seua protegida.
Contelles és una de les moltes cares noves que Betoret va introduir després dels comicis que van apartar els conservadors del control de la Diputació. No va obtenir els millors resultats de la comarca, però va reservar-li un escó i —a petició d’ella— va confiar-li la funció de portaveu, igual com abans l’havia propulsada a la presidència comarcal. Quan l’any 2014 Alberto Fabra va remodelar la direcció del PPCV i va demanar a Betoret quina persona podia succeir Marisol Linares en la vice-secretaria d’organització del partit, ell també va pronunciar el nom de Contelles.
Ara l’un i l’altra lluiten pel control del partit a la província. Contelles, amb Bonig alineada del seu costat, i Betoret, amb la legió de seguidors que manté i la bona opinió que en tenen a Gènova, on és respectat. La prova fefaent va ser la seua inclusió a l’executiva nacional del PP en el congrés del febrer passat, una gerra d’aigua freda per Bonig.
La tercera candidata en discòrdia és María José Penadés, ex-alcaldessa de la Font de la Figuera (Costera). No disposa de gaires opcions, però s’ha animat a presentar la seua candidatura, potser somiant una solució salomònica o aplanant el camí a una futura integració.
A fi de designar la comissió organitzadora del congrés (COC), Betoret va plantejar que cadascun dels tres precandidats aportara tres noms, però Contelles s’hi va negar. Volia un COC diferent, i a la junta provincial del proppassat 19 d’abril, va aconseguir que la proposta de Betoret fóra rebutjada per 147 vots a 123.
Els únics congressos provincials que encara no han estat convocats són els de Girona i València. En ambdós casos, a causa de la divisió interna. Un enfrontament que, per contra, no ha impedit la celebració d’alguns altres en què la tensió també es podia tallar amb un ganivet, com els de Cantàbria —que ha acabat als tribunals— i Sevilla, on van competir una candidata avalada per Javier Arenas contra un altre que tenia el suport dels ministres Juan Ignacio Zoido i María Dolores de Cospedal.
L’actitud de Bonig incomoda Betoret. No ha buscat un intermediari que tractara de posar-hi pau. Està convençuda que Contelles el derrotaria en el procés d’elecció directa del president, tal com ara —revolucionàriament— es diluciden aquests processos al PP: els militants que es troben al corrent de les quotes s’inscriuen en un cens i escullen la persona que els ha de dirigir. Betoret, però, també té la convicció que derrotaria Contelles en una votació entre tots dos.
Un carreró sense eixida
El distanciament entre Bonig i Betoret es remunta a l’esclat del cas Taula, el gener de 2016. Ella va suspendre de militància i va exigir l’acta als nou regidors investigats de l’Ajuntament de València, cosa que fixava la línia roja contra la corrupció en un nivell que, segons Betoret, era massa elevat. La reprovació a les Corts valencianes de l’aleshores senadora Rita Barberà —amb el vot dels cinc grups parlamentaris amb representació a l’hemicicle— va marcar un altre punt de no retorn.
L’exemplaritat que anhelava Bonig va topar amb la realitat tossuda del PPCV. Així, les imputacions dels diputats provincials Rafael Soler, Evarist Aznar, Miguel Bailach i la mateixa Contelles —que arrossega una causa per una presumpta irregularitat urbanística durant la seua etapa com a alcaldessa— no van comportar l’adopció de cap mesura preventiva, de la mateixa manera que el processament d’Óscar Clavell —diputat al Congrés i ex-alcalde de la Vall d’Uixó (Plana Baixa), càrrec en què va rellevar Bonig— tampoc no va fer que ella es mostrara inflexible.
Aquestes vacil·lacions exasperaven Betoret, que va sofrir en carn pròpia el preu de la discrepància. De sobte, va deixar de participar en plens i comissions —fa un any i mig que no intervé a les Corts— i va notar que la direcció provincial era menystinguda. Mentre que Bonig organitzava actes a Alacant i Castelló per reclamar inversions i analitzar l’impacte del Govern del Botànic a cada província, en el cas de València optava pel silenci.
Des que va comunicar els noms dels nous diputats provincials, que Betoret i Rus no es parlen. Amb tot, en aquesta contesa interna, el grup sencer està decantat del costat de Contelles. Assessors inclosos. Podria semblar una lluita desigual si no fóra pel control de l’organització de què encara presumeix Betoret.
La recomanació de Mariano Rajoy en ser reelegit president del PP al febrer va ser clara: volia congressos d’unitat, que no enterboliren la feina d’oposició allà on els populars no governen. Bonig, però, vol desfer-se de Betoret al preu que siga. Es pensava que incrementant la pressió al màxim aconseguiria la seua retirada com a candidat. L’anunci de Contelles, efectuat immediatament després de la seua elecció com a presidenta del PPCV, anava en aquesta direcció.
El nomenament d’una gestora de cinc membres —presidida per Rubén Moreno, diputat al Congrés, i en què destaca la presència de l’ex-consellera María José Català— és un altre intent de doblegar Betoret, que, no obstant això, es manté fort.
El estatuts estableixen que el congrés provincial ha de precedir els locals, però el clima d’enfrontament és tal —s’han filtrat gravacions en què Vicente Ferrer, mà dreta de Betoret, malparla obertament de Bonig— que alguns ja suggereixen de capgirar-ne l’ordre.
La idea desagrada a les dues candidatures en disputa. No debades, tampoc seria garantia de res. En molts municipis —començant per València, on els regidors investigats i els militants afins coven una ànsia de revenja evident contra Bonig— podrien viure’s situacions molt semblants a la de caire provincial, una mena de guerra de guerrilles. Qui coneix el PPCV parla d’un xoc fins i tot més visceral que el protagonitzat pels zaplanistes i els campistes a les comarques d’Alacant la dècada passada. Llavors hi havia coses a perdre, però aquella variable no es dóna ara, atès que el poder provincial del PPCV és ínfim.
Qui coneix el PPCV parla d’un xoc fins i tot més visceral que el protagonitzat pels zaplanistes i els campistes a les comarques d’Alacant la dècada passada. Llavors hi havia coses a perdre, però aquella variable no es dóna ara, atès que el poder provincial del PPCV és ínfim
La situació del partit no és per llançar coets, precisament. Malgrat que en ocasions els líders del PPCV s’hagen vantat de tenir uns 150.000 militants, en la votació directa de Bonig com a presidenta tan sols van participar 6.824 afiliats. Calia estar al corrent de les quotes de 2016 i inscriure’s al cens corresponent. A la ciutat de València, on teòricament el partit compta 11.600 afiliats, amb prou feines se’n van inscriure 300.
Un Macron per a València?
A València, on Rita Barberà va governar plàcidament 24 anys, el PPCV no sap encara qui es presentarà com a candidat a l’alcaldia. Des que va produir-se la imputació múltiple de nou dels deu regidors, el partit el dirigeix una gestora presidida per Luis Santamaría, que va ser conseller de Governació amb Alberto Fabra. Un apassionat de la política que té la casa plena de dades electorals de cada barri i cada districte de la ciutat que vol reconquerir. Quan Bonig visita una falla o acudeix a un acte en un barri concret, és perquè allà Ciutadans va pispar molts vots al PP, o perquè hi ha un electorat fronterer amb Compromís. Sí, amb Compromís.
A València, els populars desitgen que arribe el congrés local per tal de posar fi a aquesta interinitat. L’inconvenient —no menor— és que ací també es preveu que hi haurà combat, i dels bons. Santamaría aspira a consolidar-se com a president després del seu pas per la gestora i no descarta postular-se com a alcaldable, si arriba el cas, però l’altre sector promou la candidatura de José María Chiquillo, actual diputat al Congrés, ex-senador i ex-membre d’Unió Valenciana. Aquesta podria ser la persona que encarnara el malestar latent a les seus de la ciutat.
L’oposició municipal està molt condicionada per la situació judicial dels nou regidors investigats. Les notes de premsa no porten el logotip del partit i els mitjans afins se centren a atacar l’equip de govern, però no transmeten l’existència d’una alternativa. El partit està en trànsit, els nou regidors tenen oberts expedients informatius i el portaveu del grup —l’únic no investigat— és l’independent Eusebio Monzó. Només ell té una certa visibilitat.
Els més optimistes asseguren que no s’ha perdut tant de temps. Esperen trobar un Emmanuel Macron que encise l’electorat de seguida i possibilite el canvi en 2019. En aquest sentit, no falta la proposta de noms independents, com ara el de Vicente Garrido, ex-president del Consell Jurídic Consultiu i bon amic de Francisco Camps, o el del president del Llevant UE, Quico Catalán. Costa de creure, però, que un partit tan tradicional i previsible com el PP estiga disposat a situar com a alcaldable de València una persona sense pedigrí popular.
L’única persona de l’aristrocràcia del partit que ha sonat amb força com a possible candidat és Esteban González Pons. En canvi, en un acte organitzat recentment per la Radio Valencia SER, no va mostrar-se gens entusiasmat amb aquesta possibilitat: “No debo ser yo el candidato”, va advertir. La tasca d’eurodiputat l’apassiona i té aspiracions reals de formar part de la pròxima Comissió Europea. Retornar cap a casa seria malbaratar aquesta alternativa. En 2019, quan les autonòmiques i municipals coincidiran amb les europees, González Pons vol jugar en aquesta última urna.
Betoret ha defensat que els regidors no renunciaren a l’acta, i quan organitza algun sopar amb afiliats de la ciutat, la resposta és positiva. Hi ha ganes de revenja, perquè, tal com han insistit, els edils consideren que s’ha comès una “gran injustícia” amb ells. La comunicació amb Santamaría és fluïda, tot i que freda. Alfonso Novo, que va exercir com a portaveu del grup fins a la seua imputació, no perd l’ocasió de transmetre el seu enuig a tothom que l’escolta.
Ateses les circumstàncies, no sols caldrà buscar un Macron per a l’alcaldia, sinó també per a la governança del partit. Aquest segon pas serà anterior, i podria arribar a finals de setembre o començaments d’octubre, passant per davant del congrés provincial. Ajornar els congressos locals fins que s’haja resolt el provincial seria perllongar massa algunes decisions que no han de demorar-se excessivament. El desert de poder a la província recomana donar a conèixer els candidats tan bon punt siga possible. En molts casos —València inclosa?—, el nom del president local i de l’alcaldable de 2019 seran el mateix.
Sense un bon resultat al cap i casal i a la resta de municipis importants que va deixar de governar en aquesta demarcació en 2015 —Gandia, Torrent, Paterna, Sagunt, Alzira, Manises, Aldaia, Xirivella, Xàtiva...—, el PPCV ho tindrà molt complicat per recuperar la Generalitat, que és el veritable objectiu de Bonig.
A aquella data, la presidenta del partit vol arribar amb una organització totalment sota control. Una hipotètica victòria de Betoret perpetuaria aquest torcebraç, cosa que ella tracta d’evitar.
A la reunió extraordinària de dimecres de la setmana passada, en què Martínez-Maíllo va beneir la gestora, Betoret no va fer acte de presència. Contelles, en canvi, sí que hi era. En segona fila però en una posició central, amb Bonig i Maíllo al seu davant.
Sap que s’hi juga molt: l’estratègia de dilació forçada per Bonig busca foradar la bossa de suports de Betoret. La convivència amb ell —per molt “cordial” que es definesca, si arriba el cas— seria dificilíssima. Molt complexa. Ella ja ha deixat clar que no hi vol comptar, i una derrota seria dolorosa.
El possible avançament dels congressos locals seria el primer cara o creu. Els crítics amb Bonig avisen que tindran un candidat propi i que guanyarien aquest primer round. Això podria tenir un efecte multiplicador i els donaria ales de cara al congrés provincial. Un KO de Bonig en aquest conclave, amb les eleccions a la cantonada, seria la pitjor manera d’acarar els comicis en què la Thatcher de la Vall es juga la seua carrera política.