Taxa turística: ara no

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’última llei aprovada pel PP en els 20 anys de govern ininterromput de la Generalitat va ser la de “reconeixement, promoció i protecció de les senyes d’identitat del poble valencià”. Una norma estrambòtica, caricaturesca, que incloïa un observatori encarregat de vetllar per l’ús correcte de la terminologia, simbologia i tradicions valencianes.

Entre els 13 membres que integraven aquest òrgan carpetovetònic figuraven els presidents del Tribunal de les Aigües, del Patronat del Misteri d’Elx i de la Federació de Colombicultura. També en formava part un representant de la Federació de Penyes Taurines de Bous al Carrer, que se suposa que hi acudiria amb l’espasa a la mà, així com un parell de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, dues entitats defensores de les essències pàtries disposades a tallar-li la mà a qualsevol valencià que gosara escriure un accent obert o que pronunciara “mascletada” en lloc de “mascletà”.

Els inquisidors havien de reunir-se, com a mínim, dues vegades a l’any. Qui més qui menys ja s’imaginava aquells homes sense pietat —quan va publicar-se la llei, el 2 d’abril de 2015, 12 dels 13 components eren masculins— convocats a l’interior d’un castell antiquíssim en unes sessions maratonianes sense llum natural ni elèctrica, veient-se les cares gràcies els canelobres d’època que presidien la sala. Al fons, una xemeneia enorme, alimentada per llibres de Tres i Quatre, Bromera i Tàndem, escalfaria l’ambient en les trobades hivernals.

L’arribada del Botànic va impedir la lapidació de cap dels 5 milions de valencians, cosa que mai no s’ha valorat prou. Una de les primeres decisions del PSPV, Compromís i Podem —amb el vot a favor de la meitat del grup de Ciutadans— va consistir a derogar una llei que percebien tan innecessària com ridícula. Amb tota la raó.

Set anys després d’aquell despropòsit, el trident botànic en promou un altre: l’anomenada taxa turística. Un reglament que no es podrà aplicar sota el seu mandat i que la dreta, si arriba al poder, derogarà des del minut 1. Amb un ingredient afegit molt important: mentre que la llei de senyes a penes va generar contestació política i social —arribava en el temps de descompte, significava el cant del cigne dels populars—, la taxa turística ja fa mesos que està provocant un soroll notable. I amb raó.

“Guanyar o perdre les eleccions depén, en bona mesura, de l’habilitat del Govern a l’hora de cometre la menor quantitat d’errades no forçades possibles”

Costa fer les coses pitjor de com les ha fetes el Botànic en aquest tema. Amb el secretari autonòmic de la matèria visiblement molest, que ve a ser com si un Govern suprimira l’impost de patrimoni en contra de l’opinió del ministre d’Hisenda. Amb un caràcter municipal i una voluntarietat que, a curt termini, equival a acotar-la a la ciutat de València i res més. Amb tots els principals municipis turístics de la costa obertament oposats, ja siguen del PP o del PSOE: Torrevella, Santa Pola, Benidorm, Calp, Xàbia, Dénia, Gandia, Cullera, Benicàssim, Orpesa, Peníscola… I amb una moràtoria fruit de la qual els efectes d’aquesta llei no entraran en vigor fins l’any 2024. És a dir, fins sis mesos després de les pròximes eleccions.

La broma de la llei fa massa temps que dura. A la dreta, li ha servit en safata un missatge demolidor: després de la crisi més gran del sector turístic, amb un any pràcticament en blanc i un altre a mig gas, ara que hotels i restaurants comencen a veure la llum, la Generalitat pretén que els visitants abonen un impost que repercurtirà negativament en l’afluència de gent.

Sí, és obvi que l’argument resulta fal·laç. No arribaran molts menys turistes perquè hagen de pagar un euro o dos cada dia. Però també és cert que guanyar o perdre les eleccions depén, en bona mesura, de l’habilitat del Govern a l’hora de cometre la menor quantitat d’errades no forçades possibles. I aquesta és una errada de les grosses.

Perquè l’impost arribe a aplicar-se, l’esquerra haurà de continuar governant a partir de juny de 2023. I perquè l’esquerra continue governant a partir de juny de 2023, és recomanable que la llei no s’aprove ara. És així de senzill.

L’aprovació de la proposició de llei “de mesures fiscals per impulsar el turisme sostenible” —aquest dijous, 14 de juliol, se sotmetrà a la presa en consideració a “les Corts valencianes— proporcionaria molta munició a l’adversari. Sobretot tenint en compte que el rival és plenament conscient dels dubtes que la mesura desperta en les files socialistes. No ha arribat el ple de dijous i ja els tremolen les cames, disposats com estan —perquè ho estan— a trencar un acord doblement rubricat —en desembre i abril— amb els seus socis de govern.

“No tindria més sentit ajornar-ne l’aprovació a l’inici de la legislatura següent, amb prou temps per visualitzar-ne els avantatges?”

Però, ben mirat, quin sentit té aprovar una notícia negativa —la creació de qualsevol impost ho és, ens agrade o no— de la qual no es començaran a notar els efectes positius —que seran minsos, tot siga dit— fins d’ací a dos o tres anys? Encara més sabent que la dreta, en cas d’accedir al poder, reduirà a les cendres la llei en qüestió. No tindria molt més sentit ajornar la seua aprovació a l’inici de la legislatura següent? Podria ser, fins i tot, laprimera llei del tercer Botànic. Amb prou temps per davant perquè es visualitzen els avantatges —relatius— d’aplicar-la en aquells llocs que decidisquen fer-ho. Sense una conjuntura electoral a la cantonada que ho contamina tot. I amb la sensació que la dreta, a diferència del que passaria en 2023, no eliminaria l’impost quan arribara al poder.

Qualsevol alcalde o alcaldessa que aspira a ser reelegit sempre té claríssimes dues coses: que l’últim any de mandat no ha de tocar els impostos i que qualsevol obra que resulte molesta ha d’executar-se prou abans dels comicis, per tal que la ciutadania, un cop enllestida, en perceba les millores. És la diferència entre votar en positiu, amb la plaça nova plena d’arbres i banquets amb papereres al costat, o fer-ho enmig de les obres o quan aquestes acaben de finalitzar. Quan el soroll del motor del tractor encara se’ns clava a l’orella i quan encara queda molta de la pols que ha entrat per la finestra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Cap de redacció del setmanari El Temps.