València i Catalunya, dos models i cap interlocució

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El procés català, en termes generals, se segueix a València amb indiferència malgrat la seua importància, com ha analitzat amb molta precisió Xavier Aliaga en aquest mateix setmanari. Però, encara que semble contradictori, no amb desinterès, raó per la qual paga la pena aprofundir en el debat. La causa d’aquesta indiferència, probablement, cal buscar-la en les distintes coordenades polítiques en què es mouen els dos territoris, amb models de relació amb l’Estat ben diferents i societats amb graus de cohesió i prioritats distints.

El Govern que presideix Carles Puigdemont ha optat per un model de desconnexió unilateral que té el punt d’inflexió en la consulta prevista per a l’1 d’octubre. Una estratègia que únicament han decidit importar els partits independentistes bascos que estan en l’oposició però no el Partit Nacionalista Basc, que creu que hi ha marge per millorar l’autogovern dins els límits del marc constitucional i que, ara com ara, tan sols convocaria un referèndum si està consensuat amb el Govern central.

Catalunya i el País Valencià han apostat per dos models territorials molt diferents que s’enfronten a un problema comú: el dontancredisme permanent del Govern de Mariano Rajoy.

Al País Valencià no hi ha el sentiment de nació que hi ha Catalunya, però sí que ha arrelat la idea que l’Estat no té voluntat de resoldre els greus problemes d’infrafinançament que pateix la Generalitat. I que, a més a més, qualsevol iniciativa del Consell que presideix Ximo Puig per intentar d’exercir les competències pròpies topa, automàticament, amb tota mena d’obstacles per part de l’Administració central. L’opció del Govern valencià ha sigut, en aquest cas, fer les reivindicacions dins el marc institucional i donar suport, amb molta mesura, a les manifestacions de protesta impulsades per diferents col·lectius ciutadans. Primer perquè el Consell de coalició PSPV-Compromís confia en els mecanismes del sistema per fer valdre els seus plantejaments i segon, i no menys important, perquè no vol que l’associen a cap tipus d’aventurisme polític quan la seua prioritat és combatre els efectes de 20 anys de polítiques conservadores.

Plantejaments diferents, el valencià i el català, que tan sols coincideixen en la resposta del Govern de Mariano Rajoy, ancorat en l’immobilisme i incapaç de seure a parlar per resoldre els problemes territorials presentats.

Fins a la posada en marxa del procés d’independència, els successius Governs valencians, tant socialistes com populars, creien que ja els anava bé col·locant-se darrere de les reivindicacions catalanes amb la idea —i no sempre era així— que amb estructures econòmiques, demografia i territoris semblants els avanços obtinguts per Catalunya davant el Govern central acabarien beneficiant també el País Valencià.

Amb la decisió dels partits nacionalistes catalans d’engegar el procés aquesta dinàmica s’ha trencat. El Govern valencià s’ha vist obligat a formular una estratègia pròpia —cal tenir en compte que la gran festa dels valencians, el 9 d’Octubre, tindrà lloc una setmana després de la data prevista per a la consulta— per reivindicar un millor tracte de l’Estat, sobretot en matèria de finançament i infraestructures.

Una exigència que es produeix, malgrat que la dreta política mantinga en la seua agenda el conflicte lingüístic, amb un grau de cohesió social més gran que en etapes anteriors. Als dinars familiars dels diumenges ja es parla molt poc de si el valencià i el català són el mateix, i cada vegada més dels greus problemes de mobilitat existents en un país tan allargat com el valencià, que encara té la seua espina dorsal en una autopista de peatge que s’ha pagat tres i quatre voltes des que es va construir.

Dit això, els valencians estan pendents d’intentar resoldre les seues coses, encara que saben que el que passe amb Catalunya en els pròxims mesos els afectarà de manera directa. No debades, els lligams econòmics entre els dos territoris són importantíssims, igual que els culturals.

Amb aquest escenari encara cal posar més en valor l’esforç dels presidents Puigdemont i Puig per mantenir unes relacions de cordialitat entre els dos Governs i l’oferta del president valencià per ajudar, si cal, a obrir espais de diàleg entre Catalunya i el Govern espanyol. El problema és que el president Rajoy ha decidit imposar el seu model d’Estat per via judicial en compte de fer política, ignorant o deslegitimant totes les posicions que aposten per resoldre els conflictes amb la negociació. I això ho aplica tant a les reivindicacions que es fan dins com fora dels canals institucionals.

És probable que la dinàmica d’acció-reacció que s’ha creat entre Madrid i Barcelona a compte del model territorial funcione bé per a certa gent, però a la vista dels resultats, seria convenient obrir pas a altres dinàmiques.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ximo Ferrandis
Ximo Ferrandis

Periodista.