L’estiu passat havia d’anar a prop de Lió. Recordo carregar el cotxe fins a dalt de dièsel a la Jonquera pensant que havia de fer gasolina el mínim de cops possible dins les fronteres de l’administració francesa. L’ànima em feia mal només de pensar a pagar el litre a 1,6 €.
Ja ho voldria ara. El darrer cop que he omplert el dipòsit abans de fer aquestes línies, a la benzinera més econòmica que conec, el preu del litre superava els dos euros. Segons el diari econòmic Expansión, la mitjana ha pujat vuitanta cèntims en un any. Vint cèntims d’ençà que al mes de març el Govern de l’Estat espanyol decidís aplicar un descompte en els impostos, ves per on, de vint cèntims per litre.
A hores d’ara, i a l’espera que la bonificació s’acabi a finals de juny, estem pagant per carregar el cotxe de combustible el mateix que pagàvem abans de les mesures del Govern. Això sí, hi ha 20 cèntims que els hem deixat d’aportar a la caixa comuna i ara els ingressem, trinco-trinco, a les empreses del sector.
Comptat i debatut, menys diners per aquells que més ho necessiten a canvi d’una suposada rebaixa per a tots -els tips i els afamats- que al final ha quedat en no-res. Però bé, potser cal que tots plegats aportem quatre duros a les pobres petrolieres.
Dada: les petrolieres han ingressat 3.300 milions d’euros addicionals des de l’inici de la Guerra d’Ucraïna segons un estudi de Greenpeace. Segona dada: Repsol ha duplicat beneficis, passant dels 648 milions als 1.392 milions en el primer trimestre de 2022.
Veient aquestes informacions, se’m queda cara de ximple. No vull pensar què els passa pel cap a les persones que depenen d’omplir el dipòsit per guanyar-se el jornal.
No conec els mecanismes de l’economia i el dret, i, per tant, no puc proposar maneres concretes per atacar el problema. Tanmateix, el sentit comú imposa pensar que potser caldria cercar la manera de regular uns preus cada cop més asfixiants. Els números em deixen tranquil: si se’ls limita els beneficis, no passaran pas gana, a can Repsol.
Per contra, sembla que el Govern de l’Estat espanyol, “el més progressista de la història”, vol repetir la jugada d’intentar rebaixar el preu de la llum abaixant impostos. Jugada mestra i festa major a casa dels Endesa. (Sobre la qüestió de l’energia, val la pena repassar aquest article recent de l’Espai Zero Vuit on proposen mesures per “disputar el poder que té l’oligopoli elèctric”.)
L’ultracomunista comissari d’Afers Econòmics de la Unió Europea, Paolo Gentiolini -de la mateixa família europea que el PSOE- ja avisava de la ineficàcia de les rebaixes d’impostos a l’energia el mes d’abril. “Les retallades fiscals poden veure’s compensades per l’augment de les tarifes per part dels proveïdors d’energia. En aquests casos, les empreses no energètiques en podrien sortir, fins i tot, més mal parades: no es beneficien dels tipus més baixos (perquè de totes maneres es dedueixen l’IVA) i pateixen l’augment dels preus”, exposava en una carta. Ho reblava detallant que pel que fa a l’equitat social “la reducció de la fiscalitat indirecta no és necessàriament la solució més eficaç per abordar l’assequibilitat de l’energia, especialment si persisteixen els preus alts”.
Al fons de tot això, hi ha també la qüestió de l’emergència climàtica. En plena urgència per descarbonitzar, quin sentit té bonificar els combustibles fòssils? Quin sentit té permetre el creixement irracional dels beneficis de les companyies energètiques? No serien útils aquests impostos per impulsar un replantejament verd que no deixés enrere els més vulnerables?
Sobre aquest punt, Gentiolini demanava protegir la capacitat dels estats membres i la UE per “generar ingressos fiscals adequats per finançar la recuperació i la doble transició de manera justa”.
Tanmateix, una vegada més, i ja no és sorpresa, Sánchez, amb el beneplàcit d’Unides Podem, ha optat per la covardia, les receptes conservadores i emprenyar el mínim possible l’establishment. Davant d'això, no ens hauria de sorprendre que, un bon dia, algú decidís posar-se creatiu amb els usos de la benzina.
