Dijous passat, el Tribunal Superior de Justícia valencià va fer oficial la imputació de la vicepresidenta valenciana, consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives i referent de la coalició Compromís, Mónica Oltra. Se li acusa d’un presumpte intent d’amagar els abusos sexuals comesos pel seu exmarit –que va ser condemnat formalment– contra una menor tutelada pel seu departament, així com per dissenyar tota una operació per mirar de desacreditar el testimoni de la víctima. No cal dir que aquesta imputació és, com a mínim, ben delicada, i compromesa per a un executiu, el que presideix Ximo Puig, contra qui han caigut quasi totes les crítiques procedents de la dreta i l’extrema dreta, que pressionen el president valencià per destituir la número dos del Consell.
No cal dir que aquesta qüestió, singular i delicada, requereix de totes les explicacions i investigacions que siguen necessàries. També cal deixar clar que, independentment del desenllaç del cas, la prioritat sempre haurà de ser la reparació total de la víctima. I també s’ha de dir que, encara que segons en quins ambients siga poc popular dir-ho, els orígens d’aquestes acusacions i, per tant, del cas mateix, generen no poques desconfiances.
D’una banda, va ser l’advocat José Luis Roberto, líder del partit neonazi España 2000, qui ha portat aquest cas a la justícia amb la justificació de defensar una menor que ha patit abusos. Tot fa pensar que Roberto, que porta dècades dirigint un partit d’aquest tipus, amb tot el que això comporta pel que fa a la concepció que tenen sobre els drets humans, no té una vocació humanitària conduint aquest cas, sinó estrictament política. Prova d’això és que el mateix José Luis Roberto s’ha encarregat d’organitzar manifestacions a la mateixa porta de casa de la vicepresidenta valenciana per criticar la seua gestió política i per proclamar càntics i exhibir símbols a favor de la unitat d’Espanya.
En segon lloc xoca el fet que Fiscalia, en el seu escrit d’imputació, admeta que no hi ha proves directes contra la vicepresidenta valenciana, sinó una sèrie de “pistes plurals” que fan pensar en “un pla orquestrat” per salvar el seu exmarit de l’acció judicial i per protegir Mónica Oltra de la seua popularitat política. Aquesta sospita procedeix del fet que tots els declarants han donat una mateixa versió, cosa que fa pensar la Fiscalia en l’obediència dels testimonis a una ordre verbal per encobrir la vicepresidenta.
Tot coincideix, a més a més, amb la setmana en què la justícia d’Andorra ha decidit citar a declarar l’expresident espanyol Mariano Rajoy i els exministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro, acusats d’haver pressionat la Banca Privada d’Andorra per fabricar proves contra dirigents independentistes catalans i contra l’expresident Pujol, clarament estigmatitzat per l’opinió pública arran la seua confessió i, sobretot, arran la campanya mediàtica derivada d’aquells afers. Una campanya mediàtica que va servir per judicialitzar qui era l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, acusat de tindre comptes bancaris a Suïssa, fet que la justícia espanyola va acabar descartant tres anys després.
En definitiva, la campanya mediàtica que envolta el cas de Mónica Oltra, com el de tants altres, és un judici paral·lel al que es desenvoluparà al TSJ i que pot fer encara més mal –de fet, de moment ja li ha fet més mal– que el judici que es desenvoluparà als tribunals.
