Les xicrandes del mas estan en flor. Entapissen el terra amb les seues flors en forma de campànula, lleugerament envellutades, que alliberen una flaire subtil, àcida, persistent. El seu nom prové del tupí yakara'na, construït amb els vocables hakuã, que té perfum, i renda, fragància. D’aquesta manera, la xicranda o jacarandá és l’arbre perfumat i fragant. Una olor que s’intensifica quan les flors s’acumulen a terra, com en una catifa floral. Aquella neu blava que cantava Rafael Alberti: “Por la tarde, ya al subir,/ Por la noche, ya al bajar,/ yo quiero pisar la nieve/ azul del jacarandá”.
La xicranda és un arbre d’una gran bellesa, especialment durant aquests mesos de primavera, i això explica la seua ràpida extensió pel món, especialment per les zones mediterrànies. I, tanmateix, en ell hi ha una certa enyor continguda, un sentiment de nostàlgia. Els portuguesos els plantaren a Lisboa, com a arbre vinent de les seues colònies d’ultramar. Fou una de les espècies introduïdes pel botànic i il·lustrat Félix de Avelar Brotero, durant el seu temps com a director del Jardí Botànic da Ajuda, als principis del segle XIX. A partir d’aquell moment fou plantat per tota la ciutat, coincidint amb el retorn de la cort del Brasil. Un arbre exòtic i desconegut, que parlava de glòries passades. Com escrivia el poeta Eugénio de Andrade: “En aquesta ciutat, on ara em sent/ més estranger que els gats perses;/ en aquesta Lisboa, on llisos i suaus/ passen els dies per veure les gavines,/ i el color de les xicrandes florides/ es barreja amb el del Tajo, també en flor”.
També molts escriptors catalans i espanyols es varen trobar amb aquest arbre durant el seu exili llatinoamericà degut a la dictadura franquista. Per a alguns era una sorpresa que la primavera arribara en octubre, i allò motivava un nou atac de nostàlgia i d’estranyesa. Calia tornar a començar, calia tornar a refer-se, i aquell daltabaix de les estacions canviades creava una certa angoixa existencial. Com ara a l’escriptora Maria de la O Lejárraga, exiliada a Argentina, i autora de nombroses obres teatrals (moltes d’elles signades pel seu marit Gregorio Martínez Sierra): “En la primavera en España hay acacias con sus racimos de blancas flores, en esta tierra los racimos de flor de las acacias son azules y el árbol que decoran con su gala lleva misterioso nombre: jacarandá”. Lejárraga enyorava els seus arbres, les seues plantes, i també el seu cel. En un text titulat “Mi alma está desterrada de su cielo”, indicava que havia perdut la seua Estrella Polar. Quan una interlocutora li va preguntar per què necessitava tant aquella estrella va contestar: “Porque orientó mi vida hasta hace pocos años. Has de saber que para los que vivimos en el hemisferio norte, Estrella Polar quiere decir precisamente eso: norte, guia, norma infalible. Y así, cuando en la noche serena levantamos los ojos al cielo y encontramos la estrella pensamos, inevitablemente: ‘Mi vida también debe tener norte, norma, estrella fija... Y, aun sin querer, hacemos cargo de conciencia”. Lejárraga també explicava que a l’hemisferi sud existeix la Creu del Sur, formada per vàries estrelles “todas importantes mas ninguna entre ellas especial” i aquell cel li recordava més aviat “al techo de un cabaret berlinés antes de la guerra de 1914”.
María Lejárraga va morir a Buenos Aires, l’any 1974, sense haver pogut regressar al seu cel, sense recobrar la seua estrella polar ni reveure les acàcies en flor. En Viajes de una gota de agua va deixar palesa tota la seua melancolia i tristesa d’exiliada. Ara les xicrandes creixen vulgarment a tot arreu, il·luminant tota mena de carrer o avinguda. No representen res més que un arbre bonic, d’olor intensa, una mica embafadora. Veig les xicrandes en flor i també sent un enyor subtil. Pense en la vida de tots aquells exiliats, i en aquella María de la O, esmaperduda en aquell món sense nord.
