No hi ha dia que passe sense que el PP es torne a definir a si mateix. Lluny de marcar distàncies amb Vox, que era la gran esperança que molts espanyols demòcrates tenien amb l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo, aquest “nou PP” no només no s’allunya dels postulats del partit ultradretà, sinó que els emula, els defensa i els referma.
L’expresident de Galícia va afirmar, amb tota la tranquil·litat del món, que a Catalunya existeix un “apartheid” lingüístic. Curiosament, Feijóo va ser assenyalat per la premsa conservadora editada a Madrid des del primer moment en què es va projectar com a candidat a presidir el PP. I si va estar assenyalat va ser, precisament, pel model lingüístic que hi ha implantat a Galícia, un territori en què el PP ha governat sense dificultats en 34 anys dels 41 que els gallecs compten amb una autonomia pròpia. Feijóo, precisament, ha sigut capaç d’aglutinar bona part del galleguisme polític i d’aconseguir quatre majories absolutes gràcies, entre altres coses, a unes polítiques afables –si més no, en aparença– amb el gallec, no tan ambicioses com molts altres requeririen, però allunyat de l’hostilitat que l’ara president del PP manifesta, de manera descarada, oportunista i hipòcrita, contra el català.
Diem hipòcrita perquè Feijóo es va presentar a Barcelona amb aparent voluntat de consens, tot dient que la “nacionalitat catalana” havia de “recuperar el seu lideratge a Espanya” per “preservar l’estabilitat i la seua identitat”. Un discurs que va ser molt criticat per part de Vox i de Ciutadans, que no van dubtar a competir en termes d’anticatalanisme per desprestigiar el nou líder del PP. Al mateix temps, Feijóo s’atreveix a parlar “d’apartheid lingüístic” quan ha sigut criticat per no ser un governant enfrontat a les llengües no castellanes i per no exhibir un discurs provocador contra les minories nacionals, tal com anhelen alguns al seu entorn. Sembla, en canvi, que per a dirigir el PP no es pot transmetre un discurs de consens, sinó que el que cal és desprestigiar els catalans i el catalanisme, així com els principis medul·lars de la convivència social del país –entre els quals hi ha el model d’escola catalana, dinamitat pels jutges–, encara que aquesta actitud vaja en contra de part del currículum del mateix Feijóo.
En aquesta línia de menyspreu es va expressar, també la setmana passada, el PP valencià. El partit, dirigit ara per l’alacantí Carlos Mazón, es va desmarcar de la commemoració del 40 aniversari de l’Estatut valencià per l’eslògan triat per celebrar l’efemèride, “fent país”. Tot simulant enuig i amb unes paraules incendiàries pròpies d’altres èpoques, el PP va decidir no assistir a l’acte i va marcar l’agenda de tota la dreta, atès que Ciutadans i Vox també van descartar la seua presència. D’aquests dos últims partits és previsible aquesta actitud, però és trist, tot i que també realista, veure el PP menyspreant les institucions valencianes que han governat –i, com a mínim verbalment, han defensat– durant dècades. El fet que cap dels quatre expresidents populars de la Generalitat Valenciana –Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra– tampoc no hi assistiren, prioritzant la postura immadura del partit a la dimensió institucional de tots quatre –i és especialment decebedora l’absència d’Alberto Fabra, l’únic dels quatre que ostenta càrrec públic, en aquest cas com a senador–, torna a demostrar que per al PP l’autonomia valenciana no és un instrument de prosperitat política, sinó un grapat d’institucions que menyspreen quan no són governades per ells i que, quan estan a les seues mans, utilitzen sense massa més projecte que el de l’enriquiment personal.
El país, malauradament, sempre ha estat orfe d’una dreta espanyola normal que respecte la seua identitat. Amb Feijóo alguns volien pensar que hi podia haver un gir històric, o com a mínim una certa contenció de les actituds més abrandades, tòxiques i grolleres. Malauradament, no serà així.
