Dijous passat, el PSOE va poder aprovar la Llei Audiovisual gràcies a l’abstenció del Partit Popular i d’Unides Podem. Segurament, un vot en contra de la coalició morada hauria animat els populars ha votar-hi a favor per no fer caure una llei que s’adequa tant i tan bé al programa jacobí i uniformitzador del nacionalisme espanyol. Perquè es tracta, en definitiva, d’una llei que no respecta les quotes mínimes de continguts audiovisuals en les llengües amb presència arreu de l’Estat que no són la castellana. Aquesta llei afecta, i molt, aquestes llengües minoritzades, atès que la seua supervivència s’haurà de garantir en un context d’imposició del castellà en cada àmbit social i vital. No cal dir que, avui, l’audiovisual és un sector estratègic per a la supervivència de les llengües minoritzades i per a la seua normalització. Per això els partits nacionalistes i independentistes defensaven unes quotes mínimes de continguts en aquestes llengües. I per això els partits d’àmbit estatal, que no entenen la pluralitat com una riquesa, sinó com una amenaça, n’han fet possible l’aprovació, per activa o per passiva.
El més trist de tot és que Unides Podem ha entrat en aquest joc amb una abstenció necessària perquè la llei siga aprovada. La coalició morada sempre ha defensat, i amb raó, que la seua presència al Govern estatal, minoritària al si de l’executiu, els impedeix intensificar les polítiques que volen posar en marxa per canviar l’Estat amb profunditat i impulsar unes noves polítiques que complisquen les expectatives del seu electorat. Tan cert és això com que el paper d’Unides Podem al Govern estatal i al Congrés, amb aquesta llei i amb moltes de les intervencions dels seus diputats, en alguns moments sembla ser prescindible i contraproduent.
La il·lusió generada pel partit morat arreu de l’Estat quan va nàixer el 2014 contrasta molt amb el sentiment que molts dels antics simpatitzants tenen actualment cap a aquesta formació. En un escenari de tensió creixent pel conflicte entre Catalunya i Espanya, amb l’independentisme català emmirallant-se en Escòcia –i, en definitiva, en la democràcia– i demanant un referèndum d’autodeterminació, el Govern Rajoy aparentment impassible –ara s’ha sabut que sota aquell immobilisme el que hi havia era guerra bruta desenvolupada per les clavegueres de l’Estat– i els socialistes totalment fora de joc jugant la carta caducada del federalisme, Podem emergia com una força necessària per trobar una solució de consens. La millor manera de solucionar el conflicte, deien, era a través de la democràcia i del respecte. Va ser, justament en aquell moment, quan Podem rebia més suports no només a Catalunya i al País Basc, on va arribar a ser la força més votada a les eleccions generals, sinó també al conjunt de l’Estat.
L’esdevenir del procés i l’efecte de la intoxicació mediàtica van fer que Unides Podem es mostrara vacil·lant davant les seues propostes inicials –tant d’àmbit territorial com en altres qüestions. Un fet que pot resultar comprensible si s’accepta, com a mínim, que tots els partits cometen errors de càlcul. No és justificable, en canvi, que una llei contra les minories lingüístiques de l’Estat siga aprovada gràcies a l’actuació, activa o passiva, d’una coalició com la que integren Podem, Esquerra Unida i Catalunya en Comú. Va en contra dels seus principis més bàsics, com també dels del PSC i dels de tants altres socialistes.
Tampoc no és justificable assolir l’alcaldia amb el suport de Manuel Valls, aprovar una derogació tan limitada de la reforma laboral, no haver sabut empentar per derogar la llei mordassa o la inacció davant la connivència entre els governs d’Espanya i el Marroc contra l’autodeterminació del Sàhara. Massa deutes pendents per a un electorat, el de l’esquerra, que es mobilitza a còpia de motivació i de satisfaccions. La inoperància del PSOE i d’Unides Podem al davant el Govern de l’Estat és la millor recepta perquè la ultradreta accedisca a la Moncloa. L’aprovació de la llei audiovisual n’és l’últim símptoma. I aquest desenllaç, si es dona, el pagarem tots.
