A finals de la setmana passada el rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, va tornar a l’Estat per fer una estada a la localitat gallega de Sanxenxo. El seu vol privat, que el va traslladar des d’Abu Dhabi, està valorat en vora 60.000 euros. Una quantitat ínfima al costat de tot el que l’exmonarca espanyol ha estafat, presumptament, a la Hisenda pública. I diem presumptament perquè la justícia espanyola s’ha negat a investigar si les acusacions contra ell són o no certes, atès que ha alliberat el rei espanyol de les causes que li afecten basant-se en una inviolabilitat que, en canvi, no condiciona els sistemes judicials d’altres països occidentals que sí que l’estan investigant.
Si la monarquia és un anacronisme, la monarquia espanyola és un anacronisme multiplicat. La resta de monarquies occidentals han sigut acceptades als seus respectius països perquè s’han emmirallat i han defensat els sistemes democràtics vigents en aquests estats. A l’espanyol, en canvi, la monarquia és fruit el desig directe d’un dictador que va nomenar Juan Carlos I com el seu successor. Un fet únic a Europa i que explica moltes de les mancances democràtiques que encara viu l’Estat espanyol en ple segle XXI. Mancances que expliquen, entre altres coses, que el rei espanyol puga tornar sense donar cap explicació pels fets que li assetgen i que mentrestant, Valtònyc, alliberat definitivament de la causa amb què la justícia espanyola pretenia obtenir la seua extradició, no puga tornar a Mallorca perque els jutges espanyols no accepten les decisions d’altres tribunals europeus. Convé esmentar Valtònyc pel fet d’estar perseguit per haver criticat el rei espanyol amb les seues cançons, però també hi ha Pablo Hasél, encara empresonat per raons idèntiques; o els casos dels exiliats per haver contribuït a impulsar el referèndum de l’1 d’octubre i que la justícia europea s’ha negat a extradir-los.
Amb tot, la monarquia espanyola ja no té, ni de bon tros, el nivell d’acceptació que tenia abans, quan bona part de la ciutadania va creure el relat d’aquell rei que va fer possible el pas d’una dictadura a una democràcia. Realment, aquell rei va ser nomenat cap d’Estat sense un referèndum que el legitimara. Una votació evitada, precisament, per l’establishment espanyol, tal com va reconèixer l’expresident Adolfo Suárez, ben sabedor que en cas d’aplicar la democràcia, l’Estat espanyol tornaria a convertir-se en una república. Aquests anys, des que els escàndols protagonitzats pel Borbón es van fer públics, no són pocs els qui tenen clar que el sistema monàrquic està condemnat a l’extinció i els qui treballen perquè així siga. Fa ara dos caps de setmana es van organitzar consultes no vinculants arreu de l’Estat que van rebre les paperetes de vora 80.000 ciutadans que van votar per la república en un 93,35%. Un acte pretesament simbòlic, però que perd aquesta condició en el moment en què el Govern espanyol va prohibir l’exhibició d’urnes per ordre directa de diverses subdelegacions provincials. En conseqüència, agents de la policia espanyola es van dedicar a boicotar aquests actes amb la retirada d’urnes i amb la identificació dels seus impulsors.
Part d’aquests impulsors, que es van organitzar amb l’anomenada Plataforma Consulta Popular Estatal Monarquia o República, ja han suggerit la possibilitat que els regidors republicans d’arreu de l’Estat presenten mocions als ajuntaments contra la monarquia i a favor de la república. Una proposta que potser no prosperaria a tots els municipis, però que contribuiria a visibilitzar l’enuig generalitzat contra aquesta institució corrupta i obsoleta i que animaria a sumar-se al rebuig bona part d’aquells qui, per por a la dreta mediàtica, reaccionària i visceral, no s’atreveixen a qüestionar obertament l’statu quo.
En definitiva, cal iniciativa popular per enderrocar aquesta institució que no és, sinó, el reflex més clar de les mancances democràtiques de l’Estat i de la indecència dels qui ostenten la seua suprema autoritat.
