En aquest número d’EL TEMPS hem dedicat la portada al president a l’exili, Carles Puigdemont. El seu futur està, sembla ser, més a prop que mai de ser resolt per part dels tribunals europeus. Un desenllaç favorable als seus interessos, en canvi, no garantiria, ni de bon tros, que qui fora el 130è president de la Generalitat de Catalunya puga tornar a xafar territori de l’Estat espanyol. De fet, fins ara, tot i haver comptat amb la immunitat que li correspon com a eurodiputat electe, i tot i tindre a hores d’ara les euroordres de detenció suspeses per part dels tribunals europeus fins que no es resolga l’embat jurídic generat, l’Estat espanyol mai no ha respectat els seus drets, cosa que li ha impedit tornar a creuar la frontera que separa l’Estat francès de l’espanyol. Malgrat que diferents tribunals de distints estats d’arreu d’Europa han determinat que la seua extradició pels delictes pels quals el persegueix la justícia espanyola és improcedent. I malgrat, també, que des de Nacions Unides i des del Consell d’Europa s’han emès informes favorables al seu retorn en llibertat i a la llibertat, també, de la resta dels seus companys a l’exili i dels qui fins al juny de l’any passat eren presos polítics.
Aquesta situació d’entestament de la justícia espanyola, per tant, és poc esperançadora pel que fa a les possibilitats del seu retorn, pel que fa a la seua llibertat i a la dels exiliats i, en definitiva, pel que fa a la llibertat de tots aquells que entenen que les llibertats col·lectives no són tals si les de determinades persones a nivell individual no són respectades. Però més enllà de les dificultats, el que sembla evident és que el treball del president Puigdemont aquests anys a l’exili ha tingut uns resultats ben positius.
Durant aquests quasi cinc anys, Puigdemont i el seu equip de defensa –Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Jaume Alonso-Cuevillas, Paul Bekaert...– han evidenciat amb constància i amb fets allò que moltes persones d’arreu de l’Estat sempre van sospitar o saber, que és l’existència d’una justícia polititzada i, per tant, molt parcial quan del que es tracta és de protegir un statu quo més que discutible. Han sigut tots ells, i la resta d’exiliats –Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Marta Rovira, Anna Gabriel i, fins fa un any, també Meritxell Serret, així com també Valtònyc– els qui han demostrat, a còpia de treball i de riscos, que cal millorar moltes coses de l’Espanya del 1978, un dels Estats més assenyalats per Europa per la seua politització de la justícia, amb tribunals de primer ordre integrats per magistrats proposats directament pels partits polítics majoritaris i que, cal tornar a dir-ho, ignora els informes jurídics europeus que avalen la llibertat dels represaliats independentistes i desobeeix la justícia europea que garanteix la immunitat dels eurodiputats electes a l’exili.
En tots aquests anys, Puigdemont ha sigut, i continuarà sent, la peça de caça més cobejada per la justícia espanyola, que no ha donat cap mostra de rectificar la seua actitud cap a l’expresident de la Generalitat de Catalunya i actual president del Consell per la República. Més enllà dels seus encerts i dels seus errors, que segur que també ha comès, el seu treball aquests anys ha servit per a demostrar unes vergonyes que fins ara ningú no havia volgut o no havia sigut capaç d’evidenciar amb tanta claredat. Per això, el repte de la seua tornada, el de la seua llibertat i la dels 3.000 represaliats pel procés independentista, és el repte de tota una societat que, més enllà d’ideologies, es pretén i es desitja democràtica.
Però la democràcia, malauradament, no és la prioritat per a bona part de l’establishment espanyol ni per a la seua societat. Contra això només queda la persistència i la voluntat de canviar les coses a còpia, precisament, d’això: de vocació democràtica. Un ingredient sense el qual és impossible que les societats evolucionen, milloren i s’enfortisquen.
