L’Estat espanyol no sorprèn en matèria de mancances democràtiques i de maniobres policials i judicials de dubtosa legalitat. Els últims anys s’han anat visibilitzant diverses actuacions que han estat discutides des d’altres països europeus amb sistemes judicials que han contradit les sentències i les actuacions de la justícia espanyola. Estaments com ara Nacions Unides o associacions com Amnistia Internacional, totes d’àmbit mundial, també s’han pronunciat en aquest sentit. És per això que qualsevol notícia relacionada amb l’ús il·legítim dels aparells judicials i policials no ha deixat mai de ser previsible, però tampoc no deixa de ser escandalòs.
La setmana passada, la directora del CNI, Paz Esteban, va donar explicacions sobre el cas Pegasus a la Comissió de Secrets Oficials del Congrés, que tot i que va ser a porta tancada en va transcendir tota la informació. La directora de la intel·ligència espanyola va reconèixer l’espionatge de 18 independentistes, entre aquests el president Pere Aragonès, tots aquests casos amb autorització judicial. Esteban s’ha desmarcat de les altres desenes d’independentistes –fins a una seixantena com a mínim– que van ser espiats, inclosos advocats i familiars de polítics, entre els quals l’entorn estricte de Puigdemont, tal com van fer públic The New Yorker i Citizen Lab.
És curiós que un jutge permeta investigar dirigents independentistes des de l’any 2019 quan els fets de la tardor de dos anys abans estaven sent instruïts judicialment i portats al Tribunal Suprem. Es tracta, al remat, d’una nova ingerència judicial que supera l’àmbit dels drets fonamentals, atès que mai no s’ha sabut res de cap indici de causa oberta contra el president Aragonès i contra la resta de persones que ocupaven càrrecs públics i que permetera la invasió de la intimitat amb el permís d’un jutge. Malgrat aquesta evidència, PSOE, PP, Vox i Ciutadans es van quedar satisfets amb les explicacions del CNI, atès que consideraven que l’espionatge s’ajustava a dret.
Però és evident que l’Estat espanyol, amb aquest reconeixement per part del CNI, torna a posar de manifest la seua actuació barroera i el seu ús il·legítim dels aparells estatals adreçats a garantir la justícia i la seguretat entre la ciutadania. Espiar l’independentisme sense cap indici de delicte pot resultar lògic entre l’opinió pública espanyola després d’anys en què el catalanisme ha estat demonitzat, fins al punt que es justifica qualsevol mitjà amb la finalitat de perjudicar aquest moviment polític. Portes enfora, però, aquesta serà, segurament, una nova prova més de la manca de legitimitat amb què l’Estat espanyol ve actuant els darrers anys.
Més encara quan des d’Europa ja han posat el crit en el cel per l’adquisició de programes com Pegasus, cas que justificarà l’obertura d’una investigació al Parlament Europeu. L’Estat espanyol i els seus màxims defensors, que tant s’emparen i es justifiquen en “l’imperi de la llei”, demostren cada dia que són capaços de superar els seus límits quan del que es tracta és de combatre l’independentisme català.
Amb això, el CNI suma una nova ombra al seu historial, que no l’acredita precisament com un cos efectiu i respectable. Encara resta per resoldre les relacions que va mantenir aquest cos amb l’imam de Ripoll, el cervell dels atemptats d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, així com els diversos indicis que hi ha sobre els intents del cos per combatre, de manera ben discutible, l’independentisme català en el context del referèndum de l’1 d’octubre.
El perill és que aquest comportament policial impera a l’Estat i que els qui manen no pateixen cap dilema al respecte, perquè ja han deixat clar que aquestes actuacions no els incomoden el més mínim.
