Resulta que ens espiaven quan semblava que no passava gran cosa. No en les prèvies de l’1-O, quan és evident que vam encendre totes les alarmes de l’Estat espanyol. Ens espiaven el 2019 i el 2020. Parlo en termes generals. En termes concrets tinc la certesa que hi havia gent que sí que se sabia fent coses grans. Com ara preparar la reacció a la sentència del Suprem, que si va ser massiva i contundent no va ser per pura espontaneïtat. O com ara, també, procurar la cuina per a una millor entesa estratègica de l’independentisme perquè el contrari, la divisió, ens anirà corcant.
No vull blindar cap lideratge independentista de cap crítica. Precisament el “ho tenim tot preparat”, una versió del tradicional “tu ja m’entens”, ha estat una forma molt defectuosa de relació entre la direcció política i el conjunt del moviment. Però sí que necessito escriure contra cert derrotisme que ha quedat per la frustració de les dues tardors estroncades, la del 2017 i la del 2019.
En aquells moments va fallar, sobretot, la direcció política. No van saber donar continuïtat a una mobilització potent, que calia fer sostinguda i amb objectius concrets. De fet, en tots dos casos els va desbordar. Tant el múscul popular en la defensa dels col·legis i en la vaga del 3-O com, especialment, les proporcions i la fermesa de la resposta a la sentència. En totes dues ocasions la repressió va pesar més que cap altre element. Allò de “hi haurà morts” del 2017 i allò d’investigar els promotors del Tsunami per terrorisme, el 2019, amenaces que es van complir i que avui estan sota secret de sumari a l’Audiència Nacional.
Cal que tornin les tardors. “Ho tornarem a fer” és una de les consignes que més cou als defensors de l’statu quo espanyol. Per això ens hem d’espolsar el derrotisme. No som un poble més inútil que els altres i els dirigents que tenim no deixen de ser un reflex de les pors de la nostra societat. Però la manera de canviar-ho és des de dins, arromangant-se, no pas marxant cap a casa a esperar una onada millor. Recordem-ho: fins i tot quan sembla que no passa gran cosa, l’Estat espanyol ens continua vigilant de prop. Ens prenen més seriosament del que, sovint, ho fem nosaltres mateixos.
I més enllà de les tardors d’esclat, el que cal és endreçar l’endemà, saber com sostenir la lluita, saber com fer front a la ineludible repressió. Per això qualsevol temptació de desànim s’ha de superar amb més organització. Tots i totes, els més optimistes i els més pessimistes, les més escèptiques i les més believers, els més abrandats i els més calculadors, les més veteranes i les més joves… tots i totes ens hem de trobar organitzats. Juntament amb una bona direcció política, que ja he esmentat, una bona organització és l’altre ingredient clau per a reeixir. El tercer element és el moment, l’oportunitat, saber llegir bé les crisis de l’Estat.
No hi ha possible via negociada a la independència. Només després d’una lluita intensa que posi l’Estat en crisi aquest podria accedir (…i encara!) a seure a una taula de diàleg de les de debò. Fins ara, el diàleg només s’ha fet servir de manera oportunista per desactivar-nos o, encara pitjor, per dividir entre independentistes bons i dolents.
No dic de renunciar al diàleg que, per principis, és la millor manera de resoldre qualsevol conflicte. Però, d’entrada, no hi ha via dialogada a la independència perquè els que dominen l’statu quo no volen moure res. Quan ens diuen que ho fem pels canals legals volen dir reformar la Constitució cosa que és impossible. Abans deien una altra cosa: sense violència es pot parlar de tot. Ja hem vist que no.
El problema fonamental és la unitat d’Espanya. És el que Franco, moribund, li va dir a Juan Carlos que calia preservar per damunt de tot. És el que va fer que l’exèrcit incidís en el procés constituent espanyol, redactant dos articles que van fer arribar en un sobre tancat i que els representants electes van haver d’acceptar. I és el que li permet al CNI d’espiar-nos. La seva missió la defineix en el seu article primer: “(…) prevenir y evitar cualquier peligro, amenaza o agresión contra la independencia o integridad territorial de España (…)”.
Aquest fortí el defensaran. Qüestionar la unitat és qüestionar tot un ordre social, polític, econòmic. I per molt desorientat que estigui l’independentisme ells ens continuen veient com el que realment som, una amenaça als seus privilegis, una esperança per a canviar tot allò injust, tot allò que no funciona. Prenguem-nos seriosament la nostra lluita i no deixem d’anar-hi, anar-hi i anar-hi.
