No us podeu imaginar la impressió, el nus a la gola, que em va comportar llegir fa pocs dies unes cartes desesperades. Les escrivien en polit francès dos homenots insignes, titans de la nostra pàtria: Pompeu Fabra i Josep Carner. Demanaven, en un clam de solidaritat, pa per l’afamada Catalunya de 1938, quan la guerra ja estava decidida i Catalunya, com a nació, sentenciada. No debades, ja s’havia anul·lat l’Estatut d’Autonomia “en mala hora concedido”. Documents custodiats a la Universitat d’Austin provinents de l’arxiu del PEN Club donen fe dels esforços dels intel·lectuals d’un país en guerra per aconseguir commoure els seus col·legues. La tasca solidària del PEN quedarà patent quan l’hivern del 39 un èxode travessi el Pirineu i, entre ells, els seus millors homes de lletres. Fabra i Carner, entre ells.
En una altra pila de papers, hi ha pàgines de Mirador, la revista política i literària nascuda l’any 1929 a imatge i semblança de les millors revistes europees del moment. Donava el to del que s’ha anomenat la Catalunya impossible, i oferia als catalans una aspiració de civilitat cosmopolita. Catalanisme liberal, republicanisme i democràcia. Literatura internacional del moment: Zweig, Maurois, Gide, Malraux. Còctels, teatre, cabaret, circ, jazz, cinema (molt de cinema). Actualitat internacional de París, Londres, Berlín, o Nova York. Els deliciosos aperitius de Sagarra. Les crítiques de Just Cabot, l’home que m’ha fet tornat a fullejar les pàgines enlluernadores de la revista de que com cap altra simbolitzà totes les esperances de la Catalunya republicana.
En un altre cantó de la taula, la documentació del proper llibre, que ja vola sol, a les entranyes de la maquinària editorial. Traces d’intents de sabotatge en la misèria de quaranta anys interminables de franquisme. Notícies de diferents generacions i senyals de frustracions i lluita, de desencisos i esperances, de compromís i desencantament per mantenir viva la flama de la catalanitat. Relats d’aquells que es proposaren salvar els mots i traspassar el testimoni als homes i dones del futur en el combat contra la dictadura del general Franco. Indicis de quan era més útil posar una pedra al país que construir una catedral a l’exili.
I enllà, no massa lluny de tot plegat, esperant que m’hi posi definitivament, tot l’embalum que m’ha de permetre culminar la reconstrucció d’un home singular, testimoni –i protagonista, malgrat tot– del segle XX català. Cartes finiseculars, notícies de la Solidaritat Catalana, postals de la Gran Guerra, discursos de la República, targetes de París, i centenars d’escrits des del desarrelament. Pàgines i pàgines de premsa. De Barcelona, de Madrid, de París. Però també de Vilanova, de Terrassa i l’Empordà. El Diluvio, La Publicidad, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, El Poble Català, La Publicitat, ABC, El Sol, Heraldo de Madrid, El Liberal, Ahora, Le Temps, L’Oeuvre, Le Figaro... Tot pistes que m’han d’ajudar a traçar el retrat d’Amadeu Hurtado Miró amb el país de fons.
Reviso aquest article des de Brussel·les. La ciutat “amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa”; on Carner es volia fer vell –potser pensant en l’altra seva ciutat. Passejo amb paraigües pels carrers i parcs de l’exili del Príncep. Curiosament, Carner és un personatge present en totes quatre piles, sense ser-ne mai el protagonista. He format part d’una comitiva de convidats al Parlament Europeu en una capital europea ja força diferent de l’amable vila de “cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant”. Potser sí que aquí “hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents”, però sóc lluny i enyoro els papers que m’omplen la taula. Uns papers que si es barregessin ens mostrarien un segle incert, de somnis i exilis, de fam de pa i de futur.
