No és estrany que la premsa espanyola, fidelment alienada amb els poders fàctics de l’Estat espanyol quan del que es tracta és de combatre l’independentisme amb instruments poc recomanables en un sistema democràtic, haja defensat la postura de la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, a qui les víctimes del CatalanGate han assenyalat com a responsable.
Robles, lluny d’alinear-se amb el Govern de què forma part i mirar de rebaixar el to després d’un cas d’espionatge polític que ha escandalitzat la comunitat internacional, ha preferit justificar la invasió de la privacitat, amb tota la violació de drets que comporta aquesta pràctica, per deixar clar que l’independentisme, al si de l’Estat espanyol, no pot exigir els mateixos drets que la resta de formacions polítiques. “Ja que s’esquinça tant les vestidures, li pregunte: què ha de fer un Estat, un Govern, quan algú vulnera la Constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, protagonitza desordres públics o quan té relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?”.
Robles basa el seu argumentari en un cúmul de falsedats i d’hipocresies impròpies d’una ministra. En primer lloc, els Estats tenen eines suficients per combatre les “il·legalitats” sense haver de saltar-se les lleis que protegeixen els drets fonamentals. Diem “il·legalitats”, entre cometes, perquè la “il·legalitat” que van cometre represaliats per l’1 d’octubre no consta com a tal, atès que un referèndum d’autodeterminació unilateral a l’Estat espanyol està despenalitzat des de l’any 2006. D’altra banda, molts dels investigats al CatalanGate van començar a tindre protagonisme polític quan des de la Generalitat de Catalunya ja no es cometien aquell tipus “d’il·legalitats”, com és el cas del president Quim Torra, investit a la primavera del 2018. Alhora, les persones que van cometre aquelles “il·legalitats” van ser castigades severament amb un judici que els va condemnar a tots ells a cent anys de presó. Els qui no van poder ser jutjats perquè van marxar a l’exili, per cert, encara estan lliures arreu del món excepte a Espanya, perquè diversos tribunals estrangers ja han dit que aquelles “il·legalitats” no eren tal, i que les extradicions demanades per la justícia espanyola no s’ajusten al dret comú. Per acabar-ho d’adobar, Robles es refereix a les presumptes relacions que persones de l’òrbita del Govern català haurien mantingut amb dirigents russos. Segons els seus arguments, segurament, qualsevol dirigent estatal d’arreu del món, també d’Espanya, mereix ser espiat, en tant que no hi ha govern que no s’haja relacionat amb Rússia. Els arguments de Robles s’assemblen més als de Vox que als del seu partit. La diputada ultradretana Macarena Olona va ser igual d’explícita que la ministra: “poc els han espiat, a vostès”.
Clar que en matèria de clavegueres de l’Estat, les tesis de Margarita Robles no s’han d’allunyar massa de les de la ultradreta. Comparteixen un objectiu comú, el de la unitat d’Espanya, per damunt de qualsevol aspiració democràtica, social o justa. I davant aquesta finalitat, els mitjans són indiferents. En l’època de Felipe González, quan el cas dels GAL esclatava a les mans d’aquell Govern, Robles va ser nomenada subsecretària del Ministeri de Justícia i secretària d’Estat del Ministeri d’Interior. El seu superior en aquella etapa era el ministre Juan Alberto Belloch, qui fa poc es va atrevir a dir que “Catalunya genera un problema institucional major que el del terrorisme”.
Són els raonaments d’un Govern, o almenys d’una part d’un Govern, que es presenta com a just i democràtic.
