Cada vegada que rellegeixo el moment en què Miró explica a George Raillard que ja sap que Dalí és molt bo, però que a ell no li interessa gens ni mica el virtuosisme que practica (perquè a ell el que li agrada és pintar com un nen primitiu o com un home silvestre), m’agafa una mena de confiança en la humanitat. Quina contundència més tendra, la de de Miró.
Cada vegada que rellegeixo el moment en què Raillard pregunta a Miró que es posicioni davant l’eterna pregunta de l’art -cal travar l’estètica i l’ètica fins a l’angoixa més fonda?-, m’agafa una mena d’eufòria. A Miró no li fa mandra respondre i a Miró no li fa por l’argument segons el qual la majoria d’obres d’art de la humanitat caurien de ple dins el fang si allò que tenim en compte és el compromís per la llibertat i la justícia de l’artista de torn. Aquest és un argument que fa riure perquè una cosa és el que voldries i un altra el que hi ha. I el que hi ha ja sabem que és un festival de grans obres signades per les consciències més ultres i per les mans més xunguíssimes. I el cas és que Miró no té cap mania ni una a l’hora de respondre que sí, que estètica i ètica han d’anar tota l’estona de bracet. Perquè haurien de ser, segon ell, inseparables. Com un coix i una crossa. Com unes ulleres i un miop. Com una planta i la terra. Com un animal i un altre animal. Quina noblesa més guapa, la de Miró.
M’agafa confiança i eufòria perquè Miró no deixa de ser una excepció rutilant i preciosa. Veient com està aquest nostre planeta rodó i veient com funciona aquesta xarxa d’humans més dolents que la tinya, l’art polític de Miró és una excepció -com ho és la solidaritat de la veïna del quart o la bondat d’una criatura disposada a trencar-se la cara quan veu que fan mal a un amic.
Alfons C. Salellas, doctor en Filosofia per la Universidade Federal do Rio Grande do Sul de Porto Alegre, publicava fa poc, al diari digital de cultura en català Núvol, un article intitulat «El món ja no existeix». Encara que el tema de l’article sigui el d’un món actual que, per contrast amb tot de mons del passat, a l’autor li sembla pràcticament irreal («m’envaeix una sensació de declivi, d’ocàs, de crepuscle, de liquidació per final de temporada»); encara que el filòsof s’atreveixi a donar un bri d’esperança davant d’aquesta sensació de cloenda que diria que s’estén com un fong («mentre hi hagi ésser humà, aquesta criatura imprevisible, capaç de la pau i de la guerra, hi haurà història. És tan simple com això. La història només s’acabarà quan decidim autodestruir-nos»); encara que aquest text importantíssim giri al voltant de l’ambient de traca final en què tantes persones se senten immerses, a mi m’ha agafat una obsessió bastant gran per dues paraules de Salellas. De l’Homo sapiens, en diu Homo demens.
Potser m’equivoco, però diria que no: Salellas no és cap nihilista que pretén escampar l’angoixa de la fi dels dies humans. Més aviat al contrari. S’ha de ser molt positiu per recordar que «els europeus som els responsables de bona part del dolor que l’home s’ha aplicat a si mateix durant el que portem d’estada a la Terra». De debò que penso que una afirmació com aquesta implica una gran confiança en la possibilitat de canvi, en la capacitat de revertir la catàstrofe i d’estirar realment el fre d’emergència. És una afirmació que em sembla un cop de puny que ens ve a dir desperta, tu pots i encore un effort, camarades.
S’ha de ser molt positiu i un gran amant de la bellesa i la vida (i no és broma). Perquè després de dir això, Salellas es pregunta si «Rússia només és Europa quan parlem de Tolstoi i Dostoievski». I és que penso que és ben bé això: no és només que ara ens agafi més por perquè tinguem la guerra fotuda a les portes de casa ni és només que ens dediquem a pintar una doble vara horrorosa (ara ens agafen les ànsies romàntiques d’afiliar-nos a les brigades internacionals perquè les víctimes són blancs com nosaltres i no morenos i negres com els que hi ha pel Mediterrani o per les filferrades de Melilla). El problema és que no ens adonem (o no som capaços d’assumir) que aquesta de Rússia és una violència que forma part de nosaltres.
Fins fa quatre dies aplaudíem (directament o no) les barcasses dels oligarques russos que teníem pels ports de les ciutats on vivim perquè, tot i la ràbia de classe i la indignació ecològica, ens acabàvem dient que aquesta gent ve a gastar, que qui gasta crea una cadena de llocs de treball (encara que siguin precaris) i que l’autocràcia corrupta i mortal que té Putin al cap no deixa de ser una filla del capitalisme salvatge que patim i, a la vegada, abonem.
I trobo que Salellas té raó: en aquesta guerra actual que hi ha a Europa, nosaltres, els europeus, no som les víctimes. O no només. També som els botxins.
