La setmana passada va esclatar l’anomenat Catalan Gate gràcies a una investigació duta a terme per mitjans estrangers. Concretament, aquests mitjans han investigat casos d’espionatge polític a nivell mundial. Entre els estats que han realitzat aquest tipus de pràctiques hi ha l’espanyol, que s’ha dedicat a vigilar, sense ordre judicial, els dispositius mòbils –i per tant, la vida privada més estricta– de polítics electes, de familiars seus i fins i tot d’advocats. No s’ha vulnerat només, per tant, el dret fonamental a la privacitat, sinó que fins i tot s’ha atemptat contra un dret tan elemental com el de la defensa justa.
Avergonyeix, sobretot, que hagen hagut de ser mitjans internacionals els qui destapen aquest assumpte i els qui hagen posat el crit en el cel. No només ho ha fet The New Yorker, sinó que The Washington Post, poc sospitós de ser independentista, ha publicat un article editorial ben dur en què alerta que “les democràcies no haurien de caure en la temptació d’un futur de vigilància il·limitada”. Aquest és el títol de l’article central del diari nord-americà, que cita el cas català dient que “un informe del grup d’investigació Citizen Lab de la Universitat de Toronto revela que almenys 65 persones a Catalunya amb vincles amb el moviment separatista van veure els seus dispositius infectats pel software espia, inclosos tots els diputats del Parlament Europeu que van votar a favor de la independència de Catalunya. En alguns casos, els seus familiars també van ser objecte d’espionatge”. L’editorial fins i tot conclou que “quan les democràcies incorren en violacions de les llibertats civils tan flagrants com sembla haver ocorregut a Catalunya, mereixen una condemna”.
El nom d’Espanya apareix amb el d’altres estats com ara Polònia o el de l’Aràbia Saudita, acusat d’haver acabat amb la vida del periodista Iamal Khashoggi. Malgrat totes les evidències, des del Govern espanyol el PSOE –i el PSC– s’ha entestat a reiterar que l’executiu sempre ha complert amb la legalitat, una afirmació qüestionable si es té en compte que Unides Podem, que també integra aquest Govern, s’ha desmarcat de la defensa íntegra que han fet els socialistes de les seues actuacions.
El fet és que, tristament, l’actitud de l’Estat espanyol, a aquestes alçades, pot decebre o espantar, però en cap cas no pot sorprendre. Els aparells de l’Estat s’han encarregat de projectar una imatge sobre l’independentisme català que els ha permès encarcerar dirigents polítics i cívics durant quatre anys, i que els permet continuar perseguint, sense que l’opinió pública es gire en contra, els set exiliats que, en aquests quatre anys, distints estats europeus s’han negat a extradir, malgrat la insistència de la justícia espanyola. De fet, Espanya és l’únic estat del món democràtic que defensa la repressió desmesurada contra l’independentisme en qualsevol de les seues fórmules, bé siga amb empresonaments, amb multes, amb embargaments o amb un espionatge extrajudicial que s’allunya completament de les pràctiques que han de regir en els països que es presenten com a democratitzats.
Però la tergiversació ha arribat a un punt que tot val contra l’independentisme, i tant fa les denúncies que arriben des de la comunitat internacional. Si el Watergate va acabar amb la dimissió del president dels Estats Units i amb diversos responsables empresonats, que ningú no espere una rectificació per part de l’Estat espanyol o una investigació seriosa amb vocació de resoldre aquests fets i evitar que es tornen a produir. La represa de la taula de diàleg sembla l’única alternativa que podria oferir Moncloa. Una alternativa, com s’ha demostrat, totalment insuficient, perquè no servirà per avançar en la resolució del conflicte, sinó per projectar una imatge negociadora i democràtica que contrasta totalment amb la realitat.
