Aquesta primavera es compleix el trentè aniversari del setge contra Sarajevo, considerat el més llarg en una ciutat durant la història moderna de les guerres. Es va allargar des d’abril de 1992 fins al març de 1996, i el va dur a terme l’anomenat Exèrcit Popular Iugoslau amb les forces de l’autoproclamada República de Srpska, actual entitat política integrada a Bòsnia i Hercegovina i amb què se senten identificats els serbis d’aquest Estat.
12.000 persones, quasi el 90% d’elles civils, van perdre la vida aquells dies. L’actuació militar dels exèrcits esmentats va merèixer condemnes per crims de lesa humanitat contra els comandants responsables per part del Tribunal Penal Internacional, configurat per jutjar els crims relacionats amb les guerres dels Balcans. Aquell atac va ser la resposta a la declaració d’independència de Bòsnia, i va anar determinat per la voluntat de neteja ètnica efectuada per les forces sèrbies. Una neteja que va tindre el seu punt culminant a l’estiu de 1995 a Srebrenica.
La commoció que va generar aquell episodi a Europa, malauradament, no ha servit per evitar un altre atac desproporcionat i terrorífic contra la població civil, en aquest cas a la ciutat de Butxa, ubicada al nord de Kíiv. Tot i que Rússia ha negat protagonitzar aquests atacs, són diverses les proves que evidencien el paper de l’exèrcit d’aquest país en una massacre que suma centenars de morts i que es calcula que podrien arribar al miler.
Informacions de Der Spiegel confirmen, de fet, que el Servei Federal d’Intel·ligència alemany va enregistrar el tràfic radiofònic dels autors dels atacs, cosa que evidenciaria que la massacre forma part de l’estratègia militar de Vladímir Putin. Una estratègia que s’ha traduït amb cadàvers abandonats als carrers, alguns amb les mans lligades i alguns cossos amb signes de tortura. Des de Rússia es va negar amb vehemència l’autoria d’aquests fets, tot i que s’ha demostrat el contrari. També hi podrien estar implicats soldats reclutats des de Txetxènia, un altre poble que ha patit i pateix l’agressivitat del nacionalisme rus i que compta amb mercenaris al servei de Putin.
Passen els anys i les guerres entre pobles tenen continuïtat per la incapacitat de resoldre els conflictes de manera definitiva. L’autoritarisme s’ha forjat a Europa a còpia de reforçar els interessos comercials amb els països pretesament democràtics sense que la Unió Europea siga capaç de buscar alternatives econòmiques als lligams amb les tiranies. Vladímir Putin ho sap, i és per això que es permet el luxe de continuar amb aquesta invasió i d’assassinar civils.
Per això fa tant de mal que els interessos econòmics i geoestratègics tinguen prioritat sobre els drets humans dels territoris nacionalment oprimits. S’ha vist a l’Estat espanyol, on un govern que presumeix de ser d’esquerres ha legitimitat un Estat pràcticament totalitari com el del Marroc per garantir l’autonomia del Sàhara Occidental contra el criteri històric de l’ONU –que havia estat recolzat per Espanya, per cert–, que exigeix la resolució del conflicte a través del dret d’autodeterminació. Les enteses amb els estats autoritaris no fan, sinó, reforçar-los, legitimar-los i augurar futures massacres més que probables. Les agressions militars es reiteren, però Occident no sempre en pren nota i s’escandalitza amb uns fets davant els quals es mostra, en molts casos, inoperant. No només amb el que passa a Butxa o a Sarajevo, sinó també al Iemen, a Etiòpia, a Síria o a l’Afganistan. Allà on cada dia es produeixen massacres que, a diferència de la d’Ucraïna, no són retransmeses en directe pels mitjans.
