Ras i curt: fins a 12 resolucions judicials implantant un 25 per cent de castellà en detriment del català es va empassar el president Quim Torra durant la seva presidència. I no consta cap escarafall. De fet, ni un. No es va immutar. Hi va assistir impertèrrit, en silenci. Deuria pensar aleshores, quan manava, que aquest era un mal que no volia soroll .
Sembla com si el president Torra hagués reservat tot el cotilló de les 12 campanades del seu regnat per al següent mandat. I en un exercici de generositat ha deixat anar tot el confeti i les serpentines quan el Pati dels Tarongers té un altre inquilí.
Tant és així que el president Torra ara s’ha enfundat la samarreta del maulet. I ha despatxat l'assumpte del 25 per cent amb aquella facilitat de qui engega un tuit, pel boc gros. Ell, afirma, hauria desobeït. Manta al coll i arreando xim-pam-pum! Així, sense més, evocant tal retòrica inflamada, com a modus operandi, com si de les paraules se’n inferís una lliçó exemplaritzant, malgrat que no guardi cap proporció amb la seva actitud de quan era president i fins a 12 escoles rebessin el requeriment del 25 per cent de classes en castellà.
Si el president Torra va sostenir la pancarta de dimarts a dimecres, la presidenta del Parlament va ser més eixuta en l’esperpèntica gestió del cas Juvillà. Si el “covard” Torrent (o altres qualificatius tant o més sagnants que li van dedicar) va aguantar el tipus fins que la sentència va ser ferma, la flamant presidenta va semblar voler batre el rècord mundial d’execució de sentències. Tant de zel en donar compliment a una resolució judicial que no era ferma expressava una diàfana voluntat de no prendre mal? Si més no, contrasta vivament amb la lletania de la desobediència verbalitzada amb anterioritat i amb posterioritat i que va tenir en el diputat Jaume Alonso-Cuevillas un referent que va brillar amb llum pròpia.
Per sostenir amb tanta passió una retòrica de disposició al sacrifici i a la immolació si molt convé i xiular quan arriba l’hora de la veritat s’ha de tenir molt però que molt coratge. De ciment armat.
Clar que el president Torra sempre podrà dir que d’aquestes resolucions judicials (insistim, 12) no en va tenir coneixement, que ningú no els hi va comunicar. Sembla ser que mentre va ser president, segons ha explicat en diverses ocasions, li amagaven tota mena d’informació. Fins i tot li van amagar que el seu partit es volia refundar en un nou partit. Encara que ell formalment no en fos associat. També es va excusar insistint que manta vegades una mà invisible el privava de fer allò que hauria volgut fer. Que no va ser el cas de la cèlebre pancarta, tot sigui dit de pas.
Torra sí que va decidir tirar pel dret en l’afer de la pancarta a Palau, desobeint el criteri de Waterloo. Pancarta que, en rigor, efectivament va acabar per fer retirar. Una desobediència pancartera que el primer que no veia clara era el president Puigdemont, que li va recomanar que s’estalviés la trifulga. Tampoc no va ser necessari que els Mossos fessin acte de presència, Torra va retirar unilateralment la pancarta de la discòrdia, cosa que tampoc no li va estalviar un judici que l’inhabilitaria en plena pandèmia. El que sí que va aconseguir el president Torra, amb notable èxit, va ser una vergonyosa bronca al Parlament. Tan indignat es va mostrar que va anunciar que la legislatura estava liquidada. Però del Govern només s’hi va moure ell, amb més celeritat que quan el general Batet va requerir al president Companys que deixés Palau arran dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.
El cas és que Torra ha estat el primer a despatxar-se amb un tuit, de patriotisme inflamat, contra l'acord de consens a favor de la immersió lingüística. Un acord cuinat a foc lent amb Irene Rigau, vehement defensora de la immersió, als fogons. Rigau va saber barrejar els principals ingredients per fer un suggeridor àpat digerible per a gairebé tothom, recuperant la foto de la Llei d’Educació de Catalunya de 2009.
Un acord que pretenia aturar el raig de campanades –és un eufemisme per no dir garrotades– que va començar amb Torra i ha continuat amb el president Aragonès amb la mateixa cadència. Inclosa la consellera Ponsatí, que tot i el seu breu mandat també es va empassar un 25 per cent a l’escola. Era, és, un acord ampli i transversal amb la voluntat d’esquivar la mà inquisitorial d’una justícia de part i que, com a principal virtut, refermava el català com a llengua vehicular. Una qüestió, aquesta, que no és menor. Davant una justícia que ha posat setge a la immersió és molt significatiu que el gruix de l’arc parlamentari l’avali.
Fer-se el maulet al ciberespai serveix de ben poc, mentre que sumar pel català té un gran valor. Torra ho sap, però això no casa amb estripar a cel obert. I és menys èpic, és clar.
