Fa uns mesos, Pilar Dolz m’explicava que va estudiar Belles Arts a Barcelona. Possiblement fou de les primeres valencianes a fer-ho, però ella li va llevar importància, dient-me que, al capdavall, sent de Morella era natural que anara cap al nord. Pilar Dolz és una dona impetuosa, enèrgica, que parla molt alt, que somriu i riu amb naturalitat, i que és d’una excepcional generositat. És d’aquestes persones que creen coses, i que després de crear-les les mantenen, hipotecant el seu patrimoni, perseverant en la seua idea, lluitant pel que creu. I per aquest motiu, i tants altres, li tinc una natural simpatia, perquè pense que aquest món és una mica millor gràcies a ella i al seu esforç indoblegable.
Pilar aquell dia m’explicava que la primera vegada que va veure un home nu va ser a l’acadèmia de Belles Arts. Ella tenia germans, però va ser allí, en les sessions de posat, on va caure el vel i descobrí el perquè de tot plegat. Després, ja es va especialitzar en gravat, fins esdevenir una de les gravadores més importants d’aquest país, i també va crear, l’any 1974, la galeria Cànem, possiblement una de les més antigues d’Espanya (si no la més antiga). Aquesta galeria ha conduït la vida artística d’avantguarda de Castelló de la Plana, i no sols això, sinó que ha estat un lloc de referència de modernitat en una ciutat tan necessitada d’això.
Ara, el Museu de Belles Arts de Castelló li ha dedicat una gran exposició retrospectiva, i han realitzat un catàleg preciós i ponderat, elegant i interessant. Perquè, tot i sabent la seua mestria per al gravat, en aquest es descobreix molt bé la seua evolució i el seu domini de la tècnica. Com diu Antònia Vila, comissària de l’exposició i catedràtica a la Facultat de Belles Arts de Barcelona: “[Pilar] manifesta l’orgull de tenir un ofici i el compromís de sotmetre’s a les seues exigències”. I diu encara, la professora Vila: “Al mateix temps, l’ofici forma part i influeix en l’ofici de viure i a vegades s’hi confon, ja que s’entrellaça forçosament en la roda del temps (...). Tot plegat dona lloc a una intensa fusió entre la vida i l’art”. I així és, Pilar viu per a l’art, i la seua vida gira al voltant d’aquest. Al catàleg, tot seguit, un llarg article de Juan Manuel Bonet ens explica els seus períodes de formació com a gravadora, a Urbino i a París. Pilar Dolz no és una autodidàctica, però tampoc és una gravadora a l’ús: és una professional que ha portat el seu art fins a la més alta exigència, investigant, col·laborant amb importants gravadors i, fins i tot, posant la seua mestria al servei d’altres artistes valencians, com ara Cardells, Rosa Torres o Martí Quinto.
Sé que a Pilar aquestes línies li causaran una mica d’inquietud. Ella és més de treballar a l’ombra, d’anar fent, d’evitar ser protagonista. Potser això explica que el seu nom no siga molt més conegut, i sortosament això està deixant de passar. Perquè aquesta exposició mostra una artista amb una veu sòlida, amb una mirada incisiva, amb una tècnica depurada i segura. La seua sèrie Dones va ser pionera en aquesta línia reivindicativa, com el seu homenatge a Miguel Hernández, quan el gran poeta encara estava mig oblidat. També la sèrie sobre la pedra seca, que la retrotrau al seu paisatge familiar de Morella i Els Ports, és d’una excepcional bellesa i novetat. I els seus estudis d’insectes, primmirats i exactes: una làmina amb escarabats, com si foren dibuixos naturalístics de Dürer, és absolutament admirable, per l’exactitud entomològica i la dificultat d’execució. O el seu formidable estudi dels margallons, potser estudiats al Desert de les Palmes.
“Quan el pintor pinta, el món creix”, va deixar escrit Joan Fuster. I el nostre món és més ample i lluminós gràcies a Pilar Dolz. Orgull d’ella.
