És tan terrible, el present, tan per parar-se a pensar si el que cal (o el que vols) és afiliar-te a les brigades internacionals per poder quedar afònic amb el crit de Georg Büchner de La mort de Danton (“la més lleu punxada de dolor —mal que es faci sentir en un àtom solament— és una esquerda de dalt a baixa en la creació”) i per poder, sobretot, fer un gran ridícul i netejar una consciència que no sap com pair que ha nascut en la part privilegiada del món (lluitar per la llibertat i la pau sempre serà un gran motiu de lloança, però romantitzar la desgràcia i la guerra és d’una frivolitat quasi còmplice) o si el que cal (o el que vols) és dedicar-te a l’egoisme guillat, al prisma més íntim, a l’angle particular i a la política casolana de canya i cordill (i a fer un hort i a follar, a cuidar el redol més estret, a mirar de pagar la factura del gas o d’aprendre a fer trampes i a evitar de transmetre l’angoixa de la fi del món i del pet nuclear als que menys s’ho mereixen, que sempre són els petits)...
És tan tòxic, el moment, amb aquesta barreja de cosa moderna (amb drons i bitcoins, amb sistemes de radar d’alt rendiment i projectes diversificats i eficients, amb la comunicació diferida i amb les finestres on els amants es tiraven la trena i la canya convertides en una pantalla que el que sí que no permet de tocar-se un a l’altre), amb aquesta barreja de cosa ultrasònica i de cosa vetusta (amb artilleries pesades, els fronts plens de morts, la desigualtat fent-se fonda, les maletes dels oligarques obesos omplint-se de bitllets i de sang i els rebostos dels pobres amb una mica més de farina i amb un parell més de capses de mistos)...
És tan dura, aquesta època, tan liquada per opinions de gurus mediàtics que treballen per provocar torrentades de followers que, com soldats, s’acabaran dedicant a apuntalar el trending topic de torn; és tan ranci, l’avui, tan farcit de performances i d’obres que, fent una dansa entre la subversió i la subvenció, encara tenen la santíssima barra de fer veure que l’art salva el món, que la reflexió més aguda ens extirparà els fongs que ens van ocupant l’esperit i que l’aforisme més fi ens portarà fins al cel i ens omplirà la nevera...
És tan trista, la història d’aquesta espècie corrupta que som els humans; d’aquesta espècie que, quan sona la flauta, ha fet excepcions i ha aconseguit de no perdre els papers, de teixir una solidaritat sense límits i d’inventar-se una bellesa que fa que hi cantin els àngels; d’aquesta espècie salvatge amb capacitat de pensar i de lligar tot de frases subordinades fins a fer-ne argument i discurs, poema d’amor i sentència, cançó de bressol i epopeia; d’aquesta espècie arrogant i ridícula que no arriba assumir que qualsevol altre animal li dona mil voltes: una puça, un elefant, un lloro gris o una sípia, tant és...
És tan obscè, anar fent la viu-viu, brandar la bandera de qui dia passa any empeny, acomodar-se en la suposada normalitat quotidiana i emprendre la cursa per obtenir el pa nostre de cada dia i si el veí se’n queda sense, paciència; és tan patètic, tot el contrari, disfressar-se de milicià i de revolta, de personatge trencat per la pena planetària i pel dolor universal, de pensador extemporani que diu que ho sap fer, d’encarnar la passió...
És tan indignant que, enfront d’un criminal que rebenta països i viola la pau, hi hagi qui s’enfili a la trona de la superioritat moral i de l’elitisme ideològic per demanar una mica de calma abans de jutjar-lo perquè de criminals, diuen, el món n’està ple... És tan absurd, parlar d’un desastre i de l’altre per fer-ne una bola gegant que el que fa és escopir una boira de relativisme que acaba estenent la catifa a les coses més ultres...
És tan difícil, trobo, entendre els fragments d’aquest món embullat que vessa d’idees brillants i d’idees atroces, que sembla una troca de llana amb tants nusos que és impossible trobar-ne les puntes i estirar tot el fil per fer-ne una línia senzilla i un camí comprensible o que, almenys, no trasbalsi...
És tan estrany, quan ho penses, tenir un esquelet i un cervell, activar el moviment i els sentits i anar per la vida amb tristesa i desig, amb intencions i deliris, carregant el farcell foradat i apedaçant els dimonis i els traumes, somiant noves platges i caminant per l’aquí, per les platges de sempre, les destruïdes, les plenes d’hotels i sangria, les de tones de plàstic i aeròbic i les que no tenen ni un peix...
És tan real, en el fons, aquest cul de sac que tant de bo no fos un cul nihilista i sabés dir esperança i pogués dir noblesa...
És tan concret, el desastre, que ves que per fi no acabi una frase que digui endavant, que digui a la merda o que digui t’estimo.
