Segurament, al Partit Popular no s’esperaven que el seu pacte de govern amb la ultradreta de Vox a Castella i Lleó suscitaria crítiques entre els dirigents del PP europeu. Però Donald Tusk, expresident del Consell d’Europa i actual líder de la formació a nivell continental, ha definit l’entesa entre els dos partits com “una sorpresa trista” i com “una capitulació” per part del PP.
Europa és diversa i, per tant, hi ha una diferències entre els països que la integren i també entre les distintes versions d’un mateix partit a cada Estat. Per descomptat, una de les diferències més notables és la que hi ha entre els populars espanyols i els seus companys de partit en altres estats de la Unió. La dreta espanyola ha demostrat tradicionalment, i sobretot els darrers anys, que Europa només li interessa en la mesura de la seua conveniència. Mai no ha cregut a fons en un projecte europeu compartit, amb un sistema de respecte dels Drets Humans únic en el món i amb una justícia que afecte, per igual, cadascun dels Estats que integren la Unió. Prova d’això és l’actitud del PP els últims anys, per exemple, amb l’afer del president Puigdemont i de la resta dels exiliats polítics, que han treballat perquè Europa constatara que a Espanya no es respecta l’Estat de dret. És per això que tots són lliures arreu d’Europa –a excepció d’Espanya, clar– després d’haver-se enfrontat a multitud de tribunals en diversos països sense que cap d’ells, almenys fins ara, haja donat la raó a la justícia espanyola. Pel seu compte, la justícia de l’Estat espanyol, lluny d’assumir les crítiques i de fer cas del dret europeu, ha decidit actuar de manera unilateral i no escoltar els tribunals superiors mentre que la política espanyola, i sobretot el PP, ha arribat a qüestionar l’espai Schengen com a resposta a la no-extradició de Puigdemont.
Aquesta crítica, aquest SpExit, no només ha estat promogut per Vox, sinó que va ser Esteban González-Pons, un dels polítics cridats a liderar el “nou” PP presidit per Alberto Núñez-Feijóo, qui va formular les paraules contra l’espai Schengen, tot atacant un dels acords medul·lars de l’Europa en què vivim. Tot i que ara es disfressen de moderació per aparentar llunyania amb Vox i per evitar més fuga de vots cap a la ultradreta declarada, aquest PP presumptament moderat ha arribat a un acord amb Vox en els termes exactes que volia el partit d’Abascal: amb la presidència de les corts de Castella i Lleó i amb diverses conselleries.
Tot això ocorre mentre en altres indrets d’Europa hi va haver dimissions dels socis del PP per haver establert pactes similars, tal com va passar, per exemple, a Turíngia, on Merkel va forçar la dimissió del líder regional de la CDU per recolzar-se en l’AfD. O a França, on la ultradreta mai no ha aspirat de manera definitiva a assolir les quotes més elevades de poder polític pel cordó sanitari establert per les forces democràtiques. No és estranya, per tant, la “tristesa” declarada per Tusk, el mateix polític que, quan era president del Consell d’Europa, va demanar Mariano Rajoy que les forces i els cossos espanyols de seguretat “no feren servir la força contra la gent” durant el referèndum de l’1 d’octubre. Rajoy, que també tenia fama de moderat, tampoc no li va fer cas, com ara no li’n farà Feijóo, que continuarà exhibint moderació i actuant amb radicalitat.
Donald Tusk, com a polonès, sap què són les dictadures, els extremismes i les persecucions contra les minories nacionals, i sembla saber en quina direcció ha de caminar Europa per no tornar al passat. El PP espanyol, per contra, té un passat lligat a la dictadura franquista que el perseguirà sempre perquè, tal com demostren sempre que poden, no hi estan disposats a renunciar.
