L’artefacte electoral de la vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz, sembla que comença a prendre forma. Després d’esdevenir la cara més visible del seu espai polític, amb la renúncia de Pablo Iglesias al seu lloc a l’executiu per presentar-se a les eleccions de la Comunitat de Madrid, la seva ambició sembla no tenir límits. El partit lila li fa nosa, tot considerant-lo una estructura desgastada i amortitzada, i vol fer-se un vestit a mida per concórrer a les properes eleccions espanyoles, uns comicis encara per calendaritzar en un horitzó indeterminat.
El tret de sortida d’aquest nou invent es va disparar el passat novembre en un acte a la ciutat València en el qual la ministra es va fer acompanyar de Mónica Oltra i Ada Colau, dues figures que també viuen sempre amb una certa tensió amb els seus companys de llistes per veure’s a si mateixes amb un potencial que va molt més enllà de qualsevol cotilla territorial. La valenciana sent el pes de la coalició Compromís, estructurada a l’entorn del valencianisme de l’antic Bloc Nacionalista Valencià, una adscripció nacional que ella no té com a causa prioritària en el seu ordre de preferències. L’alcaldessa de Barcelona també pot estar temptada de brillar amb llum pròpia, al marge de l’organització creada al voltant d’Iniciativa per Catalunya, que és la marca contemporània de l’històric PSUC.
Díaz ha obert un període de sis mesos per recórrer el territori. L’ha anomenat “procés d’escolta” i diu que aquesta gira tindrà com a “única vocació” la de “reduir la bretxa democràtica que hi ha entre la ciutadania i la política”. Segons explica, es tracta de “teixir un projecte de país” que sigui “diferent, modern, democràtic i feminista”. Tot i així, encara no dóna per fet obertament que ella mateixa sigui la candidata a la presidència del govern espanyol. Per més que s’adorni l’exercici amb tot tipus d’eufemismes, és evident que la maniobra es fa per mirar de captar suports i, al mateix temps, projectar la imatge de la futura candidata per sobre dels seus competidors de l’entorn de Podem.
D’operacions d’aquesta mena n’hem vist a cabassos, sempre embolcallades de falsa modèstia, per posar a redós d’un líder carismàtic la diversitat de tot un ecosistema. En el cas català, un dels màxims experts en va ser Artur Mas, que ho va provar diverses vegades, primer apel·lant a una “casa gran del catalanisme” i, després, pressionant per fer una llista única de l’independentisme que li fos útil per renovar el càrrec de president. De fet, l’ascens de Yolanda Díaz a la política espanyola, més enllà de la seva evident vàlua, té a veure amb una jugada similar a Galícia, quan Xosé Manuel Beiras, va abandonar el Bloc Nacionalista Gallec per fundar la seva pròpia candidatura en coalició amb Esquerra Unida. Díaz va accedir així al parlament gallec, una cambra on el seu partit, Esquerra Unida, no hi tenia cap representació després d’haver-s’hi presentat infructuosament com a cap de llista ella mateixa l’any 2009. Encara amb les mateixes aliances es presentaria com a número dos per la Corunya a les eleccions espanyoles per acabar integrant-se en el grup parlamentari de Podem. D’aquí, fins al Ministeri.
Vist com va acabar aquell episodi, amb l’abandó de qualsevol rastre de galleguisme després d’haver-se’n servit electoralment i amb Beiras traït de mala manera, podem intuir quin paper tindran reservat per a les singularitats territorials a la maquinària que neixi com a fruit del tour de Yolanda Díaz. A Catalunya hem vist com l’espai que ocupava l’antigament poderós PSUC s’ha anat diluint progressivament, especialment en els darrers cicles electorals, amagat sota l’ombra projectada pels moviments de Pablo Iglesias i els seus. Qui sap si aquesta serà l’estocada final d’un partit històric català per deixar lloc definitivament a la sucursal d’una corporació madrilenya.
