El passat dijous es van reunir a Barcelona els consellers i conselleres del ram del medi ambient dels governs català, valencià i balear. Teresa Jordà, consellera catalana d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural; Mireia Mollà, consellera valenciana d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica; i Miquel Mir, conseller de Medi Ambient i Territori de les Illes Balears, van coincidir amb el president Pere Aragonès per signar un manifest amb què es comprometen amb la lluita contra el canvi climàtic, a favor de la transició ecològica i de la preservació de l’espai comú de relacions amb el mar mediterrani.
Concretament, els tres governs exhibeixen la voluntat de sumar sinèrgies i estratègies compartides per lluitar contra aquests fenòmens, i fan pressió conjunta perquè el Govern espanyol tinga en compte la singularitat de l’ecosistema mediterrani, fet que l’executiu de Pedro Sánchez no ha tingut present en els pressupostos dissenyats per demanar assignacions dels fons europeus. Els tres consellers i conselleres també reclamen més implicació de la Unió Europea en aquest sentit.
Catalunya, País Valencià i les Illes Balears pateixen problemes en aquest àmbit, com ara la velocitat de les embarcacions que recorren l’anomenat corredor de cetacis del mediterrani. Els tres executius exigeixen reduir les col·lisions mortals amb els cetacis, el soroll submarí i el diòxid de carboni, alhora que es comprometen a seguir el Pacte Verd Europeu i els Objectius de Desenvolupament Sostenible 2030 i reconeixen que l’emergència climàtica és el repte més rellevant a què s’enfrontarà la humanitat durant aquest segle. D’altra banda, els tres governs es conjuren per acudir a la Conferència dels Oceans de Nacions Unides, que se celebrarà a finals de juny a Lisboa, amb una única veu.
Aquest és el símptoma que alguna cosa ha canviat al país, quan els tres governs, després de dècades vivint mútuament d’esquenes, han entès que hi ha reptes compartits que no poden renunciar a encarar conjuntament. No només hi ha un espai marítim que abraça els tres territoris i que, per tant, els fa enfrontar-se a les mateixes problemàtiques. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, cada territori des de la seua singularitat i des del seu posicionament, s’han erigit com a espais que han discutit el centralisme depredador de Madrid, que s’enforteix de manera continuada, independentment del govern que hi haja a Moncloa. Els tres territoris també han patit, o patiran, l’embat judicial contra la llengua catalana a les escoles, als mitjans i a l’administració, que sembla un objectiu prioritari dels aparells de l’Estat. I els tres territoris comparteixen, en definitiva, unes relacions comercials enfortides al llarg de la història que cal dimensionar més enllà de les fronteres per erigir-se com a agent econòmic singular en una Europa que no només la decideixen els estats, sinó també la iniciativa particular dels seus ciutadans i dels seus governs regionals i, fins i tot, els locals.
Els fronts comuns serveixen, en definitiva, per afrontar problemàtiques compartides i per oferir solucions viables a qüestions davant les quals els Estats no sempre tenen –o no volen tindre– la resposta més adequada. Davant l’immobilisme dels Estats sempre hi ha una porta oberta a les propostes alternatives plantejades des d’altres administracions que, per viure més a prop de la gent, toquen més de prop la realitat. Aquesta Europa es configura com un club d’Estats, cosa que ha conduït a un immobilisme en el qual rau l’origen de molts dels conflictes presents i futurs. Per reconstruir Europa cal actitud propositiva i molta iniciativa des de tots els àmbits possibles. L’Europa dels pobles i la dels fronts comuns, aliens a les aliances estatals, té molt a dir i a oferir en aquest context tan alarmant.
