Durant la matinada de dimecres a dijous, totes les esperances dipositades en la capacitat diplomàtica d’Occident van quedar esvaïdes. Ucraïna està sent atacada des d’aleshores per un exèrcit disposat a prendre el control d’un país indefens que ha estat víctima de l’imperialisme rus, d’una banda; i de la ineficàcia de l’OTAN, de l’altra. Els morts civils ja es comptabilitzen per centenars en una guerra que sacseja l’Europa del segle XXI.
És inevitable, a l’hora d’analitzar aquesta situació, intentar assenyalar responsables al mateix ritme que es miren de trobar solucions per acabar amb aquest conflicte quant abans. Tot i la nul·la voluntat que sembla tindre Rússia de reforçar els canals diplomàtics per posar fi a l’ocupació militar, cal recordar que aquest conflicte evidencia el fracàs de totes les parts participants. Costa de creure que Occident, amb tots els organismes supranacionals que el representen –fonamentalment, l’OTAN–, no haja estat capaç de posar fre a l’escalada militar desenvolupada durant els darrers anys en zones tan sensibles com les adjacents a Rússia i el seu espai geopolític. No hi ha hagut la capacitat ni l’habilitat per negociar i arribar a acords amb aquests territoris, que sempre han mirat de tindre veu pròpia en el món. Un propòsit, per cert, que també és el d’Occident i el de les potències que integren aquesta distinció, en nom de la qual s’han comès autèntiques barbaritats que han atemptat contra els drets humans en països com l’Iraq, Síria, Líbia o tants altres.
Al seu torn, l’actitud de Rússia posa de manifest les contradiccions flagrants d’una realpolitik justificada a còpia de bones relacions comercials amb països que no tenen la democràcia com a fonament prioritari. Aquest, per tant, és el resultat de l’oportunisme d’uns dirigents que, en nom de la democràcia i de la llibertat, han envaït països al llarg de la història però s’obliden, al seu torn, d’aquests valors quan els convé oblidar-se’n per motius econòmics.
Enmig de tot aquest conflicte entre potències que es disputen l’hegemonia mundial hi ha un país que en paga les conseqüències. Ara es tracta d’Ucraïna, que històricament ha estat al centre de nombroses disputes en què es barregen qüestions nacionals, econòmiques, geogràfiques, geopolítiques i d’identitat. El que és segur és que, ni una part ni l’altra, ni Rússia ni Occident, no han tingut la suficient perspectiva que se’ls pressuposa, en tant que potències mundials, per evitar que la cursa militar i la lluita per la referencialitat mundial acaben afectant un país indefens. Són ells i elles, els ucraïnesos i les ucraïneses, els qui han de dir a quin espai geopolític volen pertànyer. I són les potències les que han de saber jugar les cartes per atraure aquest país cap a la seua òrbita, sempre respectant els drets humans i la integritat del país. I això val tant pels qui ataquen militarment, en aquest cas Rússia, com per les potències que, sabedors del tarannà imperialista i agressiu d’aquest país, no han estat capaces de negociar amb eficàcia i evitar aquest desenllaç tan dramàtic.
Com sempre, en les guerres guanyen els poderosos i perden les persones anònimes que pateixen, directament, la massacre. Davant aquest escenari tan trist, mentre les potències cridades a resoldre el conflicte fan els seus càlculs interessats, les nacions sense estat han de posar a disposició dels refugiats tots els instruments possibles per acollir persones i exercir la solidaritat amb els pobles afectats per aquesta crisi. La situació d’Ucraïna, malauradament, pot ser la de qualsevol país que, tot i voler ser lliure, no és reconegut, respectat ni interpretat com a tal per una comunitat internacional que està obligada a protegir-lo. Però que, malauradament, i tal com s’està veient, en molts casos prioritza altres interessos per damunt de la pau i dels drets fonamentals.
